Cerdanyola.info

Miquel Morales, Iron Man

El cap de sistemes d’informació de l’Ajuntament de Cerdanyola, Miquel Morales, participava el passat 24 de maig en una prova esportiva força destacada, que consta d’alguns exercicis molt durs. Parlem del Ironman, competició que es duia a terme a l’illa canària de Lanzarote.

Què és això de l’Ironman?

És una bestiesa que està composada per tres proves que es fan de forma continuada. Són 3,8 quilòmetres de natació, 180 quilòmetres en bicicleta i després una marató de 42,2 quilòmetres.

I el cos està preparat per això?

s’ha d’entrenar el suficient com per poder aguantar-ho i després, en funció de les teves capacitats i el teu nivell d’entrenament, pots intentar assolir uns objectius més ambiciosos.

És una prova que cada cop es realitza més sovint. No és un cas aïllat la cursa de Lanzarote.

Sí, de fet el triatló és un dels esports que avui en dia està més de moda i cada vegada són més els participants que el practiquen. Fins i tot en proves d’aquest tipus has de preveure la teva participació amb un any d’antelació perquè quan s’obren les inscripcions s’esgoten en menys de quatre hores. Estem parlant d’una competició amb un any vista i gairebé 3 mil participants.

Aquesta xifra implica que hi ha molta gent interessada en realitzar aquest tipus de prova. Què és el que mou a algú a decidir donar el pas i participar en un triatló?

L’esperit de superació i després també que és un esport molt complert, que practiques tres disciplines, que és bastant amè tant d’entrenar com de competir. Comences normalment per distàncies més curtes i mica en mica et vas enganxant i t’animes a fer coses més extremes com en aquest cas és l’Ironman.

 

En aquest tipus d’esports hi ha, de vegades, fins i tot una vessant addictiva. T’ha passat a tú?

Sí, normalment la persona que practica aquest tipus d’esports sol dir que el triatló és com una forma de vida. Clar, depenent de la intensitat amb la que tu ho visquis, pots fer que la teva vida s’adapti més o menys a aquesta forma d’entrenar com de competir. Home, jo reconec que és alguna cosa més que un hobby. És una passió. En el meu cas, crec que sense arribar a ser una obsessió, és una passió forta.

Has d’estar molt preparat físicament per participar en un Ironman però suposo que la preparació mental també ha de ser molt important.

Sí, jo crec que, no podria dir que un 50 i 50, però evidentment és una part important d’aquesta prova perquè quan t’arriba la davallada física en algun moment de la prova, que sempre hi ha algun moment en el que t’arriba, la ment és l’encarregada de dir que has de continuar i has d’arribar al final. Jo crec que és un 70 entrenament i un 30 ment.

Com entrenes?

Quan puc i quan tinc ganes però normalment acostumo a fer diàriament, com a mínim, una hora i el cap de setmana, que és quan es disposa de més temps, aprofito per fer l’esport que necessita de més hores d’entrenament que és la bicicleta.

La majoria de participants també entrenen més bicicleta que natació o atletisme o cadascú practica en allò en que està més coix?

Normalment el ciclisme és la disciplina que porta més hores perquè també és la que el cos està preparat per aguantar més hores. A més, en una prova d’aquestes es considera que és la clau. Hi ha casos com el meu que entrenem entre 10 i 12 hores setmanals fins a professionals que entrenen entre 40-50 hores a la setmana. Entre un extrem i un altre cadascú ha de trobar la seva franja per saber fins a on pot o vol arribar.

Com es viu la competició? Has passar per etapes molt diferents? De quantes hores estem parlant?

El recorregut de la bicicleta i de la marató, però sobretot el de la bici, et marca el número d’hores que després faràs, si és més dur o menys dur faràs més o menys hores. Vas passant per diferents etapes durant la prova. El primer moment d’estrès és la natació que potser és on arribes al nivell màxim de pulsacions a l’inici de la prova perquè et trobes amb 1.400 o fins a 3 mil persones en una sortida en massa; passes d’estar parat a estar amb pulsacions molt altes i et donen molts cops. Llavors fins que s’estabilitza una mica la natació, que acostuma a ser als 500 metres, comences a agafar el ritme. La natació és un pur tràmit perquè es pot fer en només una hora i no passa de ser un pur testimoni de fer un esport més. És com un escalfament. El ciclisme és normalment la prova que estàs més hores. Si és un circuit més dur encara has de portar un nivell més fort d’entrenament per poder-lo aguantar i aquí és potser la clau del Ironman, on et poden passar més coses, pots punxar, si l’alimentació no la toleres bé després pots tenir repercussions físiques, si et passes o ho fas massa ràpid després ho pagues corrent. És una prova on realment has de saber-te regular molt bé i arribar amb una sintonia amb el teu cos i amb l’esforç que fas. I després acabes amb la marató on es veuen autèntics cadàvers andantes i aquí és on t’acaben caient els minuts.

Per molt preparat que vagis es deuen viure moments agònics.

He tingut l’oportunitat de viure’ls en primera persona. De fet, en aquesta última prova a Lanzarote vaig tenir molts problemes estomacals a la bici i gairebé no vaig poder ni beure ni menjar durant gran part del recorregut ciclista i això va fer que arribés a la marató molt minvat de forces i vaig patir molt només per acabar. Tot i així, l’últim  quilòmetre, i especialment els últims 200 metres, se t’oblida absolutament tot, tot el mal de cames i del cos. Voles a la recta final, és una pujada tant bèstia d’adrenalina que es passen tot els mals. Malgrat tot, va ser arribar a la meta i em van haver de ficar tres ampolles de sèrum. O sigui que el meu estat físic era bastant lamentable.

Cal una bona preparació física i mental però també és important estar vigilat mèdicament, no?

Evidentment, el primer és la salut i si en qualsevol moment jo pensés que la meva salut està en perill jo abandonaria. Són molts anys que porto fent esport, i en concret triatló, em conec força bé i sé quan puc continuar i quan no.

Els metges us marquen límits?

De fet,  tot el món triatlètic, sobretot en proves de llarga distància, implica que has de seguir una certa alimentació, revisions periòdiques, proves d’esforç. Tot això és el que et permet continuar amb certes garanties de que no tindràs cap mena de lesió ni risc de salut.

Parles del món triatlètic, formeu una comunitat especial?

Sí, igual que hi ha comunitats diverses com els aficionats dels escacs, els castells o els informàtics, en aquest cas els triatlètics som una comunitat que des de fora potser podem semblar freakys però la veritat és que som una pinya.

A més, Espanya és una potència en això del triatló. El campió del món és un gallec, Javier Gómez Noia.

Sí és l’actual campió del món i amb forces possibilitats de guanyar medalla a Pekín. Però no només en curta distància tenim bons esportistes sinó que també en llarga distància compten amb bons triatletes el que passa es que és un esport no tant mediàtic com el futbol o d’altres.

Cal aclarir que el triatló i l’Ironman són coses diferents.

Es fan les mateixes proves però no els mateixos recorreguts i per tant la duresa no és la mateixa. La base de l’esport és la mateixa però jo pràcticament els considero dos esports diferents.

No estem parlant de superhomes i per tant suposo que una prova com l’Ironman es pot fer només de tant en tant?

No és bo fer-ne una d’aquestes proves cada tres o quatre mesos i cal intentar reduir aquestes actuacions a una o dues cada any. Crec que el cos no està preparat per fer-ho.

La passada va ser al maig a Lanzarote, la propera quan serà?

A mitjans de juliol a Nurenberg, Alemanya. És una altra prova Ironman però no és tan difícil com la de Lanzarote, que està considerada la més dura del món. Ara es fa un circuit de bicicleta molt més ràpid, més planer i es pot intentar anar a buscar una marca més bona que Lanzarote.

T’importa la marca?

Ja que estàs competint intentes sempre millorar marques respecte altres anys i respecte altres companys. I ara al juliol intentaré millorar la meva marca que pot, fins i tot, ser de dues hores menys que a Lanzarote.

No estan molt properes les dues proves?

La veritat es que sí. Però ja tinc l’experiència de fa un parell o tres d’anys que vaig fer les proves amb dos mesos de diferència i si fas una recuperació com és degut i tornes a entrenar a un ritme no tan elevat al començament jo crec que el cos es pot més o menys recuperar, tenint en compte que jo tampoc m’esforço al límit com fan altres triatletes.

 

Crèdits

Text: Mònica González i Xavier Poza
Fotografia: Cedides
Disseny: RIVO10 Digital