|
En Xaneta és tota una institució en el periodisme local. Porta tres dècades dedicant-s’hi a aquest ofici, primer des de la Revista de Sardanyola per després incorporar-se a l’Ajuntament, creant un Gabinet de Mitjans de Comunicació per la institució. La Comissió de Festes de Sant Martí i els mitjans de comunicació locals li van atorgar el premi Sant Martí d’enguany com un reconeixement a la seva trajectòria professional, sempre vinculada a la ciutat.
- Que se sent quan li atorguen el premi ...
- En un principi no ho vaig encaixar massa bé. Fins i tot vaig sentir un cert cabreig, en el sentit de dir: ja em retiren abans d’hora!, perquè quan et donen els premis, el que fan, en certa manera, és retirar-te. Després he pensat que la gent m’ha atorgat aquest guardó per altres camins viscuts, altres il·lusions, etc.
- Així i tot, potser, en saber-te premiat has repassat la teva vinculació amb els mitjans de comunicació de la ciutat. Una relació que comença fa força temps...
- Del tot, no, però alguns moments, crec que sí. És la història d’una vinculació que s’inicia durant els meus estudis de periodisme a la UAB. Vaig iniciar, ara fa 30 anys, una col·laboració amb la Revista de Sardanyola. De la qual encara recordo algun article i algun escrit que ens va costar alguna multa. Feia una tasca de matxaca en un moment en el què les coses no eren tan fàcils com ara.
- Fins que la dictadura va tancar la revista ...
- Eren els darrers anys del franquisme i, de fet, la revista va haver de tancar per diferents sancions administratives i per alguna multa. No es va poder continuar. Després em vaig lligar a la tasca d’intentar crear uns mitjans de comunicació pròpiament locals perquè sempre he cregut en la informació local com a signe d’identitat i com a signe de diferenciació. Crec que la informació local és l’única informació realment alternativa perquè ben mirat tots els grans mitjans diuen més o menys el mateix, amb diferents perspectives, això sí. És possible que hi hagi una certa pluralitat, que no és alternativilitat. És bastant diferent, especialment en aquests moments que ens movem en un món en el qual hi ha molta mobilitat. És important conèixer la realitat en la qual vas a parar. Aquesta és bàsicament la funció de la informació i la comunicació local, a la qual he dedicat molts anys. Des de l’Ajuntament, aviat 25 i abans, el temps que vaig col·laborar a la Revista de Sardanyola.
- Quan arribes a l’Ajuntament de Cerdanyola has d’afrontar la tasca de crear uns mitjans de comunicació locals i un gabinet de comunicació...
- Sí, però crec que a part dels mitjans com a tal, hi ha una altra funció. És una funció pedagògica, que va lligada a la paraula transparència. A l’administració, en aquells moments, li era molt dificultós arribar als administrats, per donar a conèixer el que volia fer. Perquè la gent no estava acostumada a anar a l’Ajuntament, a preguntar. Anar a l’Ajuntament, abans, era una cosa molt rara. I si hi anaves sorties amb la cua entre les cames. La feina era intentar fer transparent al màxim possible la gestió que es feia, les coses que es volien fer, perquè la gent ho entengués. D’alguna manera ho hem anat fent amb el pas del temps, explicant que l’administració no és un reducte sinó que és la casa de tots. Penso que s’estan recollint alguns fruits en aquest nivells i cada vegada més la gent exigeix més els seus drets, que l’administració resolgui coses. Jo ho prenc des del punt de vista positiu perquè la gent entén que aquells són els seus representants, no que aquells són els que els manen.

- Els ciutadans, en 25 anys d’ajuntaments democràtics, hem après a ser crítics amb els mitjans de comunicació o encara n’hem d’aprendre...
- Crec que els administrats han tingut la capacitat de ser més crítics amb els mitjans locals que amb els mitjans generals. La raó és molt simple: la proximitat. A un ciutadà, en una ciutat mitjana, és molt difícil enganyar-lo. Hi ha molts que en són testimoni del que tu estàs dient o que tenen el seu criteri o coneixen suficientment allò. Si els expliques el que passa a Iraq, probablement els puguis enganyar, ara, el que passi a Cerdanyola als cerdanyolencs és difícil. Per la qual cosa el sentit de veracitat s’ha de tenir en compte i s’ha de treballar. Personalment no n’estic descontent, d’això. L’objectivitat sé que no existeix, però la veracitat sí que existeix. Ja sé que ningú pot ser objectiu perquè tothom tenim els nostres criteris i quantitat de prejudicis que pesen. Però, bé, està ben clar que la teva intenció no ha de ser enganyar a ningú sinó que ha de ser intentar explicar el per què, el com, perquè moltes vegades el què ja ho saben.
- Cap a on van els mitjans de comunicació local...
- Jo veig dues coses que són absolutament importants i diferenciades. El local es convertirà en un moment en global. Es podrà conèixer el local des de qualsevol lloc del món. Però el local s’haurà de mantenir com a signe d’identitat. El que està passant amb la globalització és que tots sabem absolutament el mateix. Això no és dolent: el problema és que moltes vegades només coneixem tots el que volem uns altres que coneixem. Només en el nivell del local això es pot començar a impedir. Encara que utilitzem els sistemes i els mitjans que la globalització, la xarxa, ens permeti. Aquest serà el nostre signe d’identitat. Amb això no ens podran enganyar. Hi podrem entrar-hi, igualment, des de qualsevol lloc i assabentar-nos del que passa a Cerdanyola. Crec que la dualitat és una mica aquesta. La identitat del local i el general. El local no s’ha de confondre amb localista. Pot ser el teu poble, pot ser Catalunya, pot ser un espai determinat dins la immensitat del món. Perquè hi ha “locals” que no existeixen per la informació. Parlem d’Àfrica, Àsia, de moltes parts de Sud-Amèrica, que és com si no existissin. I això no és veritat. La seva identitat és la que viuen. El que passa és que nosaltres no ho sabem.
- Deixem els mitjans de comunicació i endinsem-nos en allò que fas. A banda de la teva feina, actualment vinculada a l’Arxiu Municipal, quines són les teves afeccions ...
- M’agrada molt el cinema, m’agrada escriure i actualment estic en una època d’autoanàlisi i introspecció important, segurament perquè les responsabilitats de les quals he estat rellevat m’ho permeten. També participo, a la feina, en un treball de recerca – resum dels 25 anys d’Ajuntament democràtic per a l’Ajuntament, que s’acabarà abans d’acabar l’any.
- Adreça un missatge a la gent de la ciutat, en la teva condició de premi Sant Martí 2004 ...
- Diria que hagués estat impossible seguir tants anys fent una tasca sense la gent amb la qual he col•laborat i m’han envoltat. Amb la majoria, per no dir amb la totalitat d’ells, podem mirar-nos als ulls i dir-nos hola. Hi ha hagut canvis , però no ha estat un motiu per trencar els lligams. I això, per a mi, és un orgull. Als cerdanyolencs els dic que sóc d’un poble de Lleida molt petit –Menàrguens- però Cerdanyola del Vallès en aquests moments és el meu poble, la meva terra i en bona part les meves arrels.
Text: Jordi Jorba
Fotografia: J.R.Urbano
Edició: Rivo10 Digital
|