Hi havia una vegada un passeig on no es podia passejar, perquè els cotxes ocupaven no tan sols l'asfalt, sinó també les voreres dels ciutadans, on els infants no hi podien jugar, perquè hi havia una circulació de cotxes constant, on els veïns els cotxes havien d'esquivar els cotxes per a casa seva poder entrar; on als polítics només sel's veia quant hi havia eleccions, i potser ni llavors, on a la policia tampoc se li veia, ni tan sols per possar multes, on els ciutadans no podien fer entrar els seus cotxes en els guals, perquè tot el carrer es trobava ocupat; on l'única música que s'escoltava no era pas la de l'escola del costat, sinó la dels claxons dels cotxes dels pares que els feien anar sense parar.

Aquest és el meu passeig, i no és una rondalla ni un conte per nens, sinó la realitat que cada dia visc, desgraciadament. Si us plau, demano a l'Ajuntament que hi possi solució, que no fa falta un plan E, sinó tan sols la bona voluntat, que segur que la té, de fer complir les lleis. Que no haguem de lamentar un accident o un atropellament, que la culpa no la tindrà Déu, sinó qui no fa res.

M'agrada Cerdanyola, feu les coses com cal, que no costa tant.

Antoni Garriga