Jerry Schatzberg: "El que veritablement importa és la teva visió com a autor"

Qui estima la fotografia i el cinema, té a en Jerry Schatzberg com a un dels artistes de referència d’un tipus de cultura i llenguatge que encara avui és del tot influent. Poder entrevistar-lo, als estudis de Cerdanyola Ràdio el 19 de maig de 2021 a través de Zoom va ser un privilegi. A la conversa, el fotògraf d'Esquire o Vogue i director de films com L'espantaocells o Panic in the Needle Park parla de fotografia, de música, de les seves pel·lícules, dels actors amb què ha treballat, de Hollywood...

Com explica que procedint d’un entorn fotogràfic vinculat a la música rock, a les seves bandes sonores hagin predominat compositors de cine i no peces de rock (exceptuant HoneySuckle Rose) como per exemple Martin Scorsese o anys més tard en directors provienents del vídeo clip?

Vinc d'un context fotogràfic vinculat a l’escena musical i, posteriorment, vaig fer el salt al cinema, llavors entenc sobre música i banda sonores, però crec que tothom treballa de manera diferent. Scorsese o (Brian) de Palma treballen diferent i a les seves pel·lícules fan servir diversos tipus de banda sonores.

Foto de Bob Dylan obra de Jerry Schatzberg

Vaig estar treballant durant quatre anys per poder arribar a fer la meva primera pel·lícula, així que vaig tenir temps de pensar en moltes coses. Quan vaig escoltar a Michael Small em va agradar i vaig decidir utilitzar-lo a Confesiones de una Modelo (la meva opera prima). Quan estàvem preparant Panic in the Needle Park, no vaig pensar en la música directament. Llavors, un dels meus associats em va suggerir fer servir una banda sonora d'avantguarda, però després quan ho vam editar amb les imatges no encaixava, per tant vaig eliminar, una per una, totes les cançons de la banda sonora.

"Els sons de la ciutat son la banda sonora de les meves pel·lícules, de la meva vida- jo sóc de Nova York"

Em vaig adonar que la música ja la tenia, estava al carrer. Els sons de la ciutat son la banda sonora de les meves pel·lícules, de la meva vida- jo sóc de Nova York. Scorsese pensa de la mateixa manera, però ell és molt més cineasta que jo i segueix fent pel·lícules. També jo vaig començar més amb el tema de la fotografia i he  passat molt de temps al carrer.

Me’n he adonat que en alguna de les vostres preguntes insistiu en comparar-me amb altres cineastes, però a mi no m'agrada fer això, no crec que sigui adient. Penso que cadascú és únic, individual i que no es tenen en compte aquestes coses que comenteu de manera conscient, però en cap moment jo m’he volgut comparar amb ningú.

A mi m'agrada en Miles Davies i l'he fet servir en algunes pel·lícules perquè l'admiro i recordo que l'anava a veure. Seia allà, sota els micròfons, i l'admirava. Crec que és un bon representant del que és Nova York. Li vaig ensenyar la pel·lícula i li va agradar. En aquell moment ell treballava amb el seu nebot, qui va acabar fent el background de la pel·lícula. Aquest el posàvem en directe i Miles Davies improvisava sobre el mateix. Amb això vull dir que no hi ha cap tipus de normes i que potser jo no segueixo les regles del cinema, però jo sóc aixi-

No és la nostra intenció comparar però al final vostè és un bon fotògraf...

Voldràs dir un gran fotògraf (riu)

Exacte, però com per exemple Stanley Kubrick, un altre geni de la imatge que provenia també d'un context fotogràfic, va tenir reticències amb els seus directors de fotografia;  a vostè li ha estat complicat a vegades la relació amb aquestes persones?

Tot i que Kubrick va fer fotografia, no s'hi va dedicar gaire temps. Va treballar per revistes durant un període breu, jo vaig passar-me més de 12 anys de carrera com a fotògraf professional. Quan buscava un director de fotografia volia algú amb qui pogués parlar i que pogués entendre’m. D'aquesta manera jo podia estar amb els actors, que és el que jo volia, ja que no els coneixia, no sabia el seu passat, no sabia ben bé com treballaven i em volia centrar en aquesta part de la feina.

Resulta que jo era molt amic de Roman Polanski i ell tenia alguns amics de l'escola de cinema de Polònia, entre ells Adam Hollander. Roman va pensar que era l'opció més adient. Me'l va presentar, vam seure junts i ens van fer molt amics i amb ell he realitzat quatre pel·lícules. Però com que Adam no estava disponible vaig portar Vilmos Zigmond, amb qui he fet vàries pel·lícules. No m'agrada canviar de gent, m'agrada rodejar-me de persones de confiança amb qui sé que treballo bé i continuar amb ells.

Com fou l’experiència de treballar amb el reconegut director de fotografia  Vilmos Zsigmond?

Era genial. Sabeu, la primera pel·lícula que vam fer junts va ser l’Espantaocells (The Scarecrow). Jo volia que la càmera es mogués tota l'estona, ja que la pel·lícula va d'una parella de personatges que viatja i es mou a través de tot el país, per tant els volia seguir tota l'estona de manera dinàmica. Ell anava escoltant i anava dient que sí a tot i va esperar a que jo acabés per dir la seva. A l'acabar em va dir “no estic d'acord amb tu; la manera en que jo ho veig és com un conte de fades. Aquests dos personatges es coneixen i emprenen un viatge junts, com un conte de fades. Van per uns paratges preciosos i m'imagino imatges igualment boniques, estèticament perfectes”. Jo, mentre l'escoltava i anava dient que sí, pensava “com collons engego a la merda a aquest home”. Després vaig estar donant-li voltes tota la nit i el dia següent estava completament d'acord amb ell. El vaig trucar i li vaig dir que ens moguéssim cap aquella direcció i així ho vàrem fer. Avui en dia crec que vam fer una pel·lícula preciosa, tots els escenaris eren espectaculars i bonics, ell se sentia còmode amb allò i jo també.

"Col·laborar amb altres persones és equilibrar"

Col·laborar amb altres persones és equilibrar, a vegades si a vegades no. I precisament en aquesta pel·lícula vam tenir algunes discrepàncies. Recordo una escena on el personatge de l’Al Pacino parlava per telèfon amb la seva dona. En Vilmos la va disposar amb la cabina de telèfon en primer terme amb el carrer darrere, aprofitant la profunditat de camp. Per mi això no era correcte i li vaig dir que en aquell moment el personatge estava simplement per la trucada no importava la resta, no era el moment d’enquadraments preciosistes. Ell em va dir que no hi estava d'acord, però al cap i a la fi jo sóc el director i vam anar amb la meva idea. Ell es va enfadar durant un parell d'hores, però tot va quedar en allò, no es va queixar en cap moment i jo finalment tenia el que volia. Discrepàvem en coses com aquesta, però bàsicament era genial treballar amb ell.

Va començar a fer cine el 1970, de qui es considera més proper, de la generació de gent como Mike Nichols, Jewison, Hellman, Lumet, Ashby, Frankenheimer o Robert Altman o dels que se’ls assenyala com els promotors del Nou Hollywood; Scorsese, Coppola, De Palma, Friedkin, Lucas o Spielberg?

Primer de tot he de dir que no estic gens d'acord amb aquesta classificació que feu. Monte Hellman i Mike Nichols no son la mateixa classe de directors, Hal Ashby i Sidney Lumet no feien tampoc el mateix cinema, així com Norman Jewison.

Em va dur quatre anys poder fer la meva primera pel·lícula. Porto veient cinema des dels vuit anys, mai he tractat d'imitar a ningú. Si em preguntes o em parles de Ingmar Bergman, que era més gran que jo, o de Fellini, doncs potser sí que m'han influenciat perquè mirava el seu cinema, però totes aquestes persones són ments brillants. Sidney Lumet, per exemple, sí que fotografiava els carrers igual que jo feia. Jo feia més coses de moda i aquí potser hi ha una similitud, però al cap i a la fi cadascú fa feines diferents. Llavors, aquests directors són molt diferents entre ells; a mi m'agraden molt quatre pel·lícules d’Scorsese i tres no m'agraden gens, però em passa el mateix amb el meu cinema: m'agraden unes, altres no estan malament i altres que detesto. No hi ha normes, no n’hi hauria d’haver. Tu evoluciones, canvies a mesura que aprens i això és el que importa.

"Actuar és reaccionar, necessites un element que et provoqui una reacció"

Igual que Robert Altman tenia costum d’improvisar, vostè ha comentat en diverses ocasions diferents sorpreses y reptes que ha posat als actors, per a que reaaccionin durant l'actuació. Es quelcom que ha mantingut a tota la seva filmografia? Quin és el secret d’haver tingut siempre un càsting tan bo?

Sí, crec que sí. Primer de tot, actuar és reaccionar, necessites un element que et provoqui una reacció. Jo sempre treballo a partir d’això. Treballant amb Gene Hackman a L'Espantaocells, a l'inici de la pel·lícula volia que hi pagues una sorpresa, per a que reaccionessin els actors. Hi havia dos cotxes que havien de passar i ells ja teníen previst com reaccionar.

Llavors, vaig decidir que hi havia de passar un tercer cotxe per veure com reaccionaven, sense ell saber-ho. Jo tenia preparada la senyal amb la meva assistent per a que aquest tercer cotxe passés. Van donar l'acció i vaig fer el senyal, va passar aquest tercer cotxe i ni Pacino ni Hackman s'ho esperaven. Llavors Pacino em va mirar, després va mirar el cotxe i va decidir anar directe cap a aquest, apropar-se cap al cotxe. Hackman va mirar Pacino, va mirar el cotxe i el va seguir i sobre això vam començar improvisar. La reacció em va agradar molt era una cosa que no s'havia assajat i tant ells com jo ens vam sentir molt satisfets amb el resultat. Hackman em va felicitar per haver-li donat un estímul així en aquella situació. En un altre escena, on els personatges estan a la presó i hi ha una baralla. Hackman em va proposar fer una cosa determinada i jo li vaig dir que endavant. Al final és donar-li a la gent coses a fer mentre actuen. Si ho fas o els hi dones permís si t'ho proposen, t’ho agrairan.

Tenies una relació molt propera amb Hackman, també has dirigit a parelles sentimentals teves; aquest mètode el fas servir amb tothom o només amb aquella gent que és propera a tu?

Sempre començo pensant en tenir una bona relació amb tothom. Hackman venia amb una reputació de ser molt difícil, però ens van portar genial des del principi. Recordo un encàrrec fotogràfic amb un bon compositor francès, però que sempre havia de manar ell. Jo intentava dirigir-lo, però era molt difícil. Llavors, vaig decidir seure a la seva dona just al costat meu. D'aquesta manera podien parlar entre ells en francès, fent-los sentir més còmodes. Jo anava fent la meva feina i fent fotografies del que m’agradava. El compositor s’anava girant i, en un moment donat, em va treure la llengua, cosa que no m'esperava i així vaig aconseguir el que volia. Perquè vaig trobar una cosa inusual. A mi m'agrada l'inusual. Al cap i a la fi, el que vull és fer sentir la gent còmode.

"Això és el que a mi m'agrada, fer coses que la gent digui “Uau, no m'ho esperava!”

Als anys 60 vaig treballar amb una molt bona model que portava uns dissenys molt particulars. Jo volia fer una sessió a un parc: la idea era unir un element inusual com era la model i els seus dissenys amb un lloc bastant usual com és un parc. Al arribar allà em vaig donar compte que hi faltava alguna cosa, perquè què fas en un parc? Doncs camines, llegeixes, fas esport, etcètera. Doncs vaig tenir la idea de dir-li que passegés el seu gos. Llavors li vaig dir a la meva assistent que portés un pollastre, i en comptes de passejar el gos passejaria el pollastre. Així podia fer una fotografia que fos inusual, que és el que jo buscava. Això és el que a mi m'agrada, fer coses que la gent digui “Uau, no m'ho esperava!”.

Sempre s’ha considerat a Elia Kazan como una via d’entrada a la indústria del cine pels actors en formació. Tenint en compte la nòmina de actors joves que han començat a tenir importants papers en el cine amb vostè, no creu que no s’ha valorat prou la importància de Schatzberg al respecte? Parlem, per exemple,  de Morgan Freeman, Al Pacino, Demi Moore(foto), Stockard Channing, Amy Irving o Meryl Streep...

Primer de tot he de dir que sí, evidentment. Ara mateix estic treballant un documental sobre mi i farem menció aquest tema, entre d’altres. No sé quin factor fa la gent més o menys coneguda, potser en el meu cas les meves pel·lícules no van fer prou diners. De totes maneres la resposta és un sí rotund. I és una cosa sobre la que no puc tenir control, però passa.

Per què de la mateixa manera que la gent no parla d'unes coses, en parla d’altres. I en aquest documental ens centrarem precisament en això, perquè a vegades li donen importància a coses que faig i a vegades no li donen importància altres què faig millor que altres persones. Però passa. Repto el qualsevol el que li agradi Van Gogh que tracti de comprar ara mateix alguna de les seves obres quan, a l'hora de morir, el seu germà era incapaç de vendre cap quadre. Mai sabré per què. Simplement passa. Al públic li agraden unes coses i no li agraden altres i això a vegades canvia. Has de seguir endavant i seguir treballant amb el que t'agrada i el que fas.

"Un dels actors que debutar amb mi és Morgan Freeman...No obstant, mai diu públicament res sobre mi ni de la pel·lícula que vam fer junts"

No creu que aquell ambient d'escoles d'art dramàtic era un bon començament per a la seva carrera al cinema?

Un incís. Un dels actors que va debutar amb mi és Morgan Freeman. Vam seure a parlar sobre el barri, perquè vivíem al mateix, i ens vam caure molt bé. Ell va treure un plàtan i el va començar a pelar, cosa que em va semblar una mica agosarada de fer en una entrevista. Quan se’l va començar a menjar no em va oferir un tros i va seguir menjant fins que se’l va acabar, mentre m’escoltava. Però em va agradar molt la seva gosadia. Molt poca gent faria el que ell va fer. I vaig decidir contractar-lo per la meva pel·lícula. La vam fer i va rebre elogis de tothom. Pauline Kael  (una reputada crítica de cine al New Yorker) va començar la seva crítica amb: “És Morgan Freeman al millor actor d'Estats Units?”. Jo sento que sóc part d'aquest èxit, formo part d’això. I sempre que ens veiem m'ho recorda i em diu “Tu ho vas, fer tu em vas ajudar!”. No obstant, mai diu públicament res sobre mi ni de la pel·lícula que vam fer junts. L'altre dia, en una entrevista, el presentador li va preguntar quina era la seva pel·lícula preferida de les que havia fet, i va mencionar les tres amb Clint Eastwood, però mai ha dit la meva.

Morgan Freeman compartint cotxe amb Christopher Reeve a El reportero de la calle 42

Vaig ser jo qui va saber veure el talent en ell perquè, a més, no era el perfil que buscava, jo volia algú més jove, però vaig saber veure en ell quelcom més interessant. Així vaig decidir canviar el personatge per poder tenir-lo ell, per adaptar-lo a en Morgan. Però a l'hora de donar crèdit a la pel·lícula, ell mai en fa menció, esmenta tota les seves altres pel·lícules, menys la meva.

Aquesta pel·lícula, Street Smart, a Espanya es va titular “El reporter del carrer 42”.

El reporter del carrer 42?????

Efectivament. Per tant, és a vegades difícil per entendre els títols en anglès quan vostè els esmenta, perquè aquí es tradueixen diferent.

Doncs no entenc pas aquesta traducció.

És un problema que tenim aquí a Espanya i a altres països amb la traducció dels títols de les pel·lícules de Hollywood, que a vegades no corresponen amb l’original.

Jo crec que la gent que fa això no pensar de la mateixa manera que vosaltres o jo podem pensar. Cadascú pensa d'una manera diferent. Però el que et puc dir és que no vénen a mi i em pregunten com s'hauria de titular en castellà.

És curiós perquè nosaltres hem crescut amb el doblatge en espanyol i a vegades és difícil relacionar les traduccions amb l’original.

A veure, en certa manera la pel·lícula sí que va d'un reporter i a través d'ell aprens coses del carrer, però en cap cas és com el títol diu. Jo no ho l’hagués fet d'aquesta manera. En el meu cas, sóc molt diferent amb els noms. La meva primera pel·lícula va ser titulada per un guionista francès que va escriure el primer guió. Però no em portava bé amb ell i vaig canviar de guionista. Adrien Joyce va ser la meva nova elecció, una gran guionista, però a ella no li agradava el títol, però jo vaig decidir mantenir-lo perquè a mi sí. El títol Era “Puzzle of a Downfall Child” (Confesiones de una Modelo), i no té res a veure amb el guió.

Potser la traducció més divertida o inusual és la que vam fer de la pel·lícula “No small affair” traduir d'aquí com “Clic, Clic”, com el so de l'obturador de la càmera.

(Schatzberg riu)

Hi ha a Europa directors com vostè, que gaudiren de total llibertat en els seus projectes. Vostè ha treballat per a Universal, Warner, la Columbia o la Fox. Sempre fou lliure? Per exemple roda Elliot amb un productor tunicià i roda a Tunícia el remake d’un film de Comencini...

Estava buscant una localització on pogués treballar, vaig anar primer a Nova Zelanda, però no vaig trobar el que buscava. Llavors, un productor que era de Tunícia em va dir què busques per allà i ho vaig trobar, vam decidir anar-hi. No és la pel·lícula de Comencini, que és una pel·lícula que m'agrada, i a la meva hi ha cosetes de la seva, però no estic del tot segur de si ni tan solo m'agrada la meva pel·lícula. Vaig marxar del projecte després de rodar-la perquè el productor volia canviar unes coses i no hi estava d’acord. Li vaig dir “és la teva pel·lícula, fes el que vulguis” i vaig marxar. No he vist la pel·lícula acabada, mai he volgut veure-la.

Sembla però una bona localització la d’Elliot. A Tuníssia,. Igual que a Star Wars...?

Sí, funciona molt bé amb els personatges. Gene Hackman, que és un adinerat home de negocis americà que treballa a un altre país, va bé. O els nens que descobreixen la vida des d’una altra perspectiva.

Però no estic content amb el final on el nen, a priori,  mor. Però em van dir que era una bogeria que Henry Thomas, que sortia a E.T d’Steven Spielberg, pogués morir...tenia la els caps de l’estudi i els productors amoïnats per aquest tema. Fet que em semblava una rucada. Vam discutir molt, però es va canviar el final, malauradament. De fet a la pel·li original de Luigi Comencini, Incompresso, el nen Andrea mor. De fet no he vist mai el final del meu film...

Per algú que com a fotògraf i cineasta ha estat tan brillant en el món “analògic”, com ha estat l’adaptació a la era digital?

Bé, és una eina més. No acostumo a “tirar” de tecnologia. Però m’agraden els avenços tècnics, i m’interessa fer coses tant en fotografia com en cinema. I m’agrada intentar comprendre-la;  el meu ajudant Giovanni és qui em resol el dubte quan no sé alguna cosa al respecte.

Trobar “la foto” és com trobar un tresor. Unes vegades el trobes i d’altres no...però quan es dona el cas, és molt gratificant"

El meu oncle Ramon Masats, fou un fotògraf de cert èxit als 50? Sí. M’agrada. No conec bé la seva obra però em recorda molt al que jo faig. Gent, moviment als carrers. La foto (la dels capellans) m’agrada i en certa manera reflecteix la fashion de l’època. Però veig té moltes més coses i m’agraden. Sí de fet n’està bastant fart de la foto. Ell comenta, però, que no fa fotos perquè amb el mòbil tothom és fotògraf i la gent d’avui ja no té tant d’interès com la d’anys enrere. Com ho veus?

Jo crec que la gent segueix essent interessant. Volto molt pels carrers i intento portar la càmera al damunt sempre que puc. Trobar “la foto” és com trobar un tresor. Unes vegades el trobes i d’altres no.

Fa poc a Central Park, vaig trobar una dona asseguda a un banc, amb una serp llarguíssima i gruixuda recargolada al braç, amb una cara horrible. Al costat seu hi havia una bossa dels magatzems Bloomingdale’s, plena de fer la compra principal. Poder fer la foto em va alegrar la resta del dia. Trobar “el tresor” no passa sempre. Però quan es dona el cas, és molt gratificant.

"Captar una foto és un segon i cal estar a punt per aquest moment. Amb el digital, els canvis de paràmetre són més ràpids"

Quin suport fas servir? Apart de l’Iphone, tinc càmeres digitals Sony. La Hasselblad també és digital, però la faig servir sols a l’estudi. Tot plegat és més fàcil així. Captar una foto és un segon i cal estar a punt per aquest moment. Amb el digital, els canvis de paràmetre són més ràpids.

Fas servir programes d’edició tipus Photoshop?

Sí. M’agrada triar dues o tres fotos que he fet. Contextualitzar, recordar i reformular què em va portar a fer-les i d’acord amb això les edito. És una cosa que fa deu anys que faig.

Hi ha directors que van als seus orígens en una etapa de la seva vida. Ferrara l'Itàlia, Spielberg i el món jueu o John Ford amb Irlanda. Era aquest el motiu de per El Reencuentro del Amigo (The Reunion, 1989)?

No ben bé. Es tractava de l’adaptació d’una novel·la de Fred Uhlman que em va agradar i va ser una productora europea qui em va contactar. Hi prengueren part molts actors americans i anglesos. Rodat a Alemanya, sí. 

Es tracta de dos grans amics d’infantesa. Jason Robards torna dels USA a Alemanya, després d’haver fugit del nazisme i vol saber com va morir el seu millor amic amb qui va acabar malament per la seva afinitat amb el nazisme i aquesta recerca és reveladora. Jo tenia amb 10 anys un amic a escola de classe baixa (jo era de classe mitjana) i vam establir una relació d’amistat similar. Per la seva condició, podia menjar a escola, però sovint venia a casa. Recordo que per Nadal em va fer un regal. Aquesta mena de relació, apareix al film. El desenllaç ho accentua.

Vostè és especialment recordat pels seus 3 primers films ( Confesiones de una Modelo, Pánico en Needle Park y El Espantapájaros) , però potser perquè n’és guionista, per la importància de la música, un noi amb una càmera reflex, pel Bronx, per França, diríem que el film que més el defineix és Cielo Sobre el Bronx (2000). Què en pensa?

Sí. Hi ha molt de mi i dels meus desitjos en aquest film. Jo, a partir dels 16 anys vaig tenir molt mala relació amb el meu pare i volia fer una aproximació sobre aquest aspecte tan habitual entre la gent. La recerca del pare, és una constant en la vida de molta gent, inclòs jo mateix. Ho tinc sempre present. Mon pare ja no hi és, però crec que el fet de no poder haver comptat amb la seva complicitat i guia en aquells moments de la meva vida, ha condicionat les meves relacions conjugals i amb els fills.

"La recerca del pare, és una constant en la vida de molta gent, inclòs jo mateix"

Em va saber greu, en aquest sentit, no haver pogut disposar de més temps i pressupost per aquest film.

És una llàstima perquè hi ha escenes brillants, com el moment en que Burt Young admet la seva paternitat al cementiri.

Sí. És una escena colpidora que m’emociona cada cop que hi penso i en Burt recorda la piga de la noia francesa...

A totes les pel·lis que fa, els finals semblen propers al final feliç o a l’esperança de solució; aquesta de HoneySuckle Rose, Escalada al Poder o fins i tot Pánico en Needle Park, on sembla que Al Pacino i Kitty Winn es conjuraran per deixar les drogues. És així?

Bé...deixen la droga...o no. No faig judicis de valor ni declaracions. A excepció d’Elliot,de la que ja he comentat la problemàtica,  deixo finals oberts i cadascú, d’acord amb la seva percepció i experiència, tria i decideix.

Més enllà que l’any 1980 fes HoneySuckle Rose, ambientada en un món aliè al seu com el del Country, també crida l’atenció que fos produït per Sydney Pollack. Com va anar tot plegat?

Sí. El Sydney i jo érem molt amics. Ell feia poc havia fet El Jinete Eléctrico on Willie Nelson hi tenia un petit paper. Jo en teoria havia de dirigir un remake del musical Ha Nacido una Estrella, amb la Barbra Streisand i el Kris Kristopherson. Però em van reemplaçar abans de començar.

Sydney Pollack va ser el meu productor. Ell tenia les pròpies preocupacions de productor. Va venir algun cop al rodatge fent broma sobre els personatges i les seves relacions. Però no va distorsionar en res. He de dir que no era un entusiasta del Country, però hi ha moments màgics quan surt el Willie cantant.

Honeysuckle Rose (1980). Willie Nelson i Amy Irving.

Fins a quin punt l’èxit de Robert Altman amb Nashville va portar Pollack a voler fer aquesta adaptació d’Intermezzo en l’entorn Country?

El guió ja estava escrit i Pollack l’havia llegit ja abans. Abans d’aquest oferiment m’havien trucat la Cher i la Diana Ross per fer una pel·li i just després de llegir el guió, la Barbra Streisand i el seu company em van trucar per Ha Nacido una Estrella.

Jo hi estava d’acord. Però hi havia qüestions de finançament i certs interessos i no ens vam posar d’acord. De manera que vaig deixar el projecte i el va acabar dirigint Jon Peters, que era la parella de la Streisand..

He de dir que el rythm and blues i aquestes músiques sempre m’han interessat des que de petit em ficava a dins dels cotxes vells al Bronx i encenia el ràdio buscant-ne cançons.

"El que veritablement importa és la teva visió com a autor"

Més enllà de l’admiració de rodar a Europa com ara  referents  del tipus Fellini o Bergman, fins a quin punt això no reflecteix que un seguit de creadors americans actuals com Brian De Palma no encaixen a Hollywood?

No ho sé. Quan tinc un treball, faig tot el procés de pensar-ho, preparar-ho i realitzar-ho, fins que tinc la meva película. No m'importa el que ha fet una altra persona, no dono importància al que ha fet De Palma. No miro específicament els seus treballs, he vist algunes feines seves, però no penso de manera en com ell fa les coses, perquè cadascú té una visió diferent del món. Ell potser veu cosa d'una manera completament oposada a com la veig jo. I quan parlava, per exemple, d'una el model passejant a un pollastre pel parc, potser Brian de Palma ho concebria de la mateixa manera que jo.

Sabeu, va haver-hi una època on hi havia un fotògraf que admirava moltíssim i vaig gastar-me centenars de milers de dòlars en material i recursos per tal de copiar-lo, per tal de ser com ell. Un dia, dinant amb el director una revista de moda, li deia que això em molestava, l’intentar copiar-lo. Ell em va dir que això no m'havia de molestar, que si copies algú que és tan bo i ho fas bé, en algun moment del procés sorgirà la teva veu pròpia. I és una cosa en la que hi crec molt. Tu pots fer una fotografia de 1000 maneres, però el que veritablement importa és el tema, la teva visió com a autor.

"Rodar per a un estudi de Hollywod és horrible"

Definitivament, rodar a Europa resulta més atractiu?

Sí, la idea de rodar a Europa en comptes de fer-ho Amèrica és més atractiva. Penso que rodar per a un estudi de Hollywod és horrible. Estàs molt controlat, tens les idees de sis persones més que estan a un despatx, tothom pensa que la seva idea és la bona i venen cap a tu i et diuen “això ho hauries de fer d'aquesta manera”. Jo no treballo així. Només recordo un cop on vaig haver d’utilitzar a una actriu que no volia, però me la van imposar perquè havia tingut molt bones crítiques a l’anterior pel·lícula que va fer. Vaig mirar la seva feina i vaig haver de canviar la meva forma de pensar, perquè l'actriu que jo tenia en ment era molt diferent a la que em van impostar. Cada actor té la seva pròpia personalitat, els seus propis talents, i has de conviure amb això. Si hi ha una cosa que no t'agrada o vols canviar, has de seure i conversar, però al final entre els dos heu de trobar la millor manera d’entendre-us.

Del que es fa ara, què li agrada?

Veig que es fan coses experimentals interessants. Cada cop més dones, negres fent coses interessants ara i en futurs projectes. Això de la cerimònia dels Oscars, és molt bonic, he anat a veure-ho diverses vegades, però no estava bé, però crec que ara anem a un ritme canviant. Així que no puc dir-ho realment perquè tot està en rebombori, ja se sap. L’Acadèmia no era com era l’Acadèmia. Ni tan sols sabia que votaven. La comunicació no era tan clara. Per tant, crec que s’establirà ara un cop acabada aquesta pandèmia la manera de fer les coses així ... l'Acadèmia va fer una Cerimònia  i probablement va ser un dels pitjors espectacles. Se suposa que l’acadèmia pertany al negoci de l’entreteniment i no hi ha entreteniment. Simplement, la gent va haver de parlar més temps perquè no tenien res a mostrar, res a fer... Però crec que a la llarga tornarem al model d’abans.

Ara dedico molt del temps que tinc ara per quedar-me i veure pel·lícules antigues que em pensava havia vist i no vaig veure, però conec el nom tan bé que vaig pensar que els havia vist, ja sabeu, vaig veure dues pel·lícules d’Elia Kazan en les dues últimes setmanes (vaig ser amic de Kazan al final de la seva vida) Un Tranvia Llamado Deseo  o La Ley del Silencio que havia sí que  vist moltes vegades i és una autèntica meravella.

Ell feia més o menys el que m’agrada a la feina. Manegar els actors de la manera que m’agrada veure-ho, els dóna la llibertat que volen ser inventiu, sense intentar ser complicat. Així que tinc molt de respecte per Elia Kazan.

Per anar acabant, els meus amics volen saber si ha pogut convèncer Gene Hackman (com ha fet amb Al Pacino) per fer el remake d’El Espantapájaros?

Vaig intentar-ho en tot el possible, al principi vaig començar amb el seu agent. I el seu agent va dir que no, que no llegiria res, perquè a una certa edat es va casar amb una dona més jove i ha canviat de vida. He sentit que va passar algun temps a Santa Fe, Nou Mèxic. Sabia que Gene pintava i que pintava i exposava en un bar.

Temps enrere,  a Arizona visitant el meu fill, i em vaig decidir a anar-hi a veure'l. Així que vaig sortir en un avió, vaig sortir cap allà, vaig anar al bar que ell va exposar, però no hi era perquè era l’hivern i com que hi fa una mica de fred, va a Palm Desert a Califòrnia, segons em van dir.

Després vaig tornar a parlar amb el seu agent i em va dir que no, que no llegiria res, i hi havia alguns nous i bons directors que li demanaven que fes coses, i també els deia que no. Per tant, vull dir, el seu agent fins i tot estaria d’acord amb això. Però el Gene Hackman ja ho ha decidit així... Pinta, escriu, ara té la seva pròpia vida i està feliç amb aquesta vida.

Contempla la possibilitat de mantenir Pacino i trobar un actor que s’assembli a Hackman?

Vaig pensar en això, vaig pensar-ho durant un temps. Però ara, Al Pacino  no el llegiria perquè Gene no el llegirà. Llavors, vaig pensar que el canviaria per un repartiment completament negre. En la nova Scarecrow, Hackman es casaria amb Frenchie. Bé, vaig pensar que només trobaria un personatge que els reflectiria i que només faria una pel·lícula, sense dir que fos una seqüela, només faria una pel·lícula així. No em va interessar gaire, la gent té por de fer coses noves. Així que ho vaig deixar de costat.

Potser d’aquí a un milió d’anys...

També sabem a la nova versió que Al Pacino  que té un fill, de la darrera pel·lícula. Per tant, el seu fill té problemes, és intèrpret, escriu cançons i treballa en un club, potser està dirigit per gàngsters i es posa en problemes, perquè a l’original, la dona dona a a entendre que el fill que han tingut amb Al Pacino és mort. En veure que no és així 30 anys més tard, quan Hackman creu que l’han mentit i tot això, s’enfada. Però després ho supera perquè la dona intenta que Pacino i ell ajudin el seu fill,

Tota aquesta missió amb Hackman casat amb Frenchie, i han passat 30 anys després, tenen un rentat de cotxes, liderat per Al Pacino  que els funciona prou bé. Té algunes de les referències antigues i encara m’encantaria fer-ho, però no crec que passarà, ni d’aquí a un milió d’anys. Potser d’aquí a un milió d’anys...

Un Schatzberg agraït i sorprès per l’interès i coneixença que ens genera la seva obra, ens acaba convidant a visitar-lo a Nova York i si més no al Festival de Cinema de Madrid que tindrà lloc al setembre de 2021 i hi prendrà part . Nosaltres agraïts a ell i al seu assistent Giovanni. Com a cinèfils i cineastes, poder viure aquest tipus d’interaccions, senzillament no té preu.

..................................................................................................................................... 

ENTREVISTA: Alejandro Martín-Albert  Pueyo.

TRANSCRIPCIÓ-TRADUCCIÓ: Jake O’Connor, Alejandro Martín, Albert Pueyo.

Més informació: https://www.jerryschatzberg.com/