Abril Zamora, de fer teatre a l'Ateneu de Cerdanyola a compartir màgia amb Sofia Loren

Abril Zamora és una actriu, dramaturga, guionista i directora de Cerdanyola especialment d’actualitat perquè actua a la darrera pel.lícula de Sofia Loren, 'La vida por delante', i que l’11 de desembre estrenarà a Netflix la sèrie de misteri 'El desorden que dejas'. Com a actriu ha participat també a sèries com a 'Vis a vis' o 'Paquita Salas' i com a guionista i directora a èxits televisius com 'Señoras del (H)ampa' o 'Élite', fenomen aquest sobre el que també ha escrit diverses novel•les.

El currículum artístic d'aquesta cerdanyolenca és molt rellevant, quasi infinit, però aquesta, ens deia, ha estat la primera entrevista que li fan a Cerdanyola. Una actriu que va començar a fer teatre a l'Ateneu, que plora també la pèrdua dels cinemes del carrer de Santa Teresa -"un referent de la ciutat", diu, al que anava molt perquè estava a dos carrers de casa seva-, però que també recorda els mals moments a l'institut, quan va ser víctima de bullying. Ara, des de Madrid on resideix, lamenta no tornar el que voldria a Cerdanyola, i destaca la il·lusió que li fa parlar amb els micròfons de la ràdio local de la seva feina i els seus projectes.

- Actuar, escriure o dirigir, amb què et quedes?

Mai no se escollir, perquè escric des de l’actriu que sóc i dirigeixo des de la guionista... van de la ma les tres coses. És cert que com actriu m’ho passo millor perquè tinc menys responsabilitat que quan dirigeixo, però m’agraden tot.

- Vas començar al teatre, primer aquí a Cerdanyola, aprenent, i després te'n vas anar a València amb la companyia Oscura Teatre amb Sergio Caballero. Allí vas començar una carrera destacada com a dramaturga -El congelador, La indiferència de los armadillos, Todas muertas- i ja més tard, a Madrid, Yernos que aman o Pulveriza. Qui ho diria per a qui és referent de les produccions audiovisuals del moment. Sense aquell teatre, avui podries escriure guions per a èxits televisius?

No, perquè sempre que em poso a escriure enfoco el treball des del mateix lloc ja sigui un curtmetratge petitó, una obra de teatre, una sèrie de televisió o un llargmetratge. Vaig començar a l’Ateneu, quan tenia 13 anys, i mai he perdut de vista cap d’aquests objectius. Sempre vaig voler ser actriu i després vaig començar a escriure una mica per sorpresa, perquè no m’ho havia plantejat mai, i em van començar a anar bé les coses. La primera obra que vaig estrenar, El congelador, es va representar internacionalment a Grècia, Itàlia... i això em va donar molta seguretat per seguir escrivint, tot i que al principi ho veia com un entreteniment , però em van començar a cridar de diversos llocs interessants per la meva feina i el meu objectiu de ser actriu va quedar una mica eclipsat.

"Sofia Loren és molt treballadora, sense divisme i insegura"

- No obstant això, acabes d'estrenar a Netflix La vida por delante, un drama sobre una supervivent de l'holocaust que té cura de nens abandonats, dirigida per Edoardo Ponti. Aquesta supervivent la interpreta ni més ni menys que Sofia Loren i fas el paper de Lola, veïna d'aquest barri marginal, amiga de Madame Rosa, el personatge interpretat per la Loren. Tothom parla d'aquest ball entre Madame Rosa i Lola com un dels moments màgics de la pel·lícula. Com és això de compartir escena amb un mite com Sofia Loren?

Desmitificant-la molt. No vaig creure mai que m’agafarien per aquesta pel·lícula perquè les proves eren en italià, un idioma que no coneixia. Què pintava jo en una pel·lícula internacional amb Sofia Loren? Era com un objectiu massa llunyà. Però em van anar trucant per fer més proves, per anar a Itàlia a conèixer el director i, de sobte, em vaig veure signant el contracte. El dia abans de conèixer a Sofia i començar a gravar amb ella estava molt espantada, però com el meu personatge a la pel·lícula porta les regnes de les seqüències i està carregat d'una energia alegre, vaig pensar que m’havia de créixer davant d’aquesta adversitat i, quan em vaig trobar amb Sofia, vaig veure que era una actriu com jo, insegura, normal, d’estar per casa... em va ajudar a desmitificar-la. No parlo italià ni anglès, però, encara que sembli una cursileria, vam crear un vincle molt bonic més enllà del llenguatge i va ser molt fàcil treballar amb ella. És molt treballadora, sense divisme i insegura, com jo que, en la meva personalitat actoral, sempre estic dubtant de les coses.

- Un cant a la tolerància en una pel·lícula dura que parla de l'amor i de la família, que no sempre ha de ser de sang.

Aquest és el missatge amb que em quedo de la pel·lícula. Al llarg del teu recorregut, de la teva història, vas creant llaços amb persones que no necessàriament són de la teva família biològica, de sang. Pots trobar un lloc on sentir-te acceptada no sempre amb la família que t’ha tocat, sinó una elegida, el lloc on et trobes còmode.

- En uns dies estaràs novament d'estrena, un altre cop a Netflix, amb una sèrie de misteri ambientada a Galícia -com ha passat recentment amb Néboa o El secreto de las margaritas, que es diu El desorden que dejas. Què ens pots explicar d'aquest treball?

Per a mi és un treball molt especial. Conec a Carlos Montero, l’autor de la novel·la i el director de la sèrie, perquè és el creador d’Élite i em va cridar per treballar junts en la segona temporada d'aquesta sèrie i després em va oferir el personatge de l’amiga d’Inma Cuesta a El desorden que dejas.  Va ser un “subidón” perquè és la primera vegada que interpreto un personatge en què no hi ha cap acotació que digui que és un personatge trans i em sembla un pas endavant molt necessari perquè vaig treballant com a actriu però tinc un perfil molt difícil d’ubicar. I el bonic de El desorden que dejas és que és una història de personatges molt reconeixibles per a l’espectador, quan moltes vegades a la ficció espanyola quan toquem aquests gèneres intentem imitar resultats de coses que hem vist fora. Tinc un personatge que no és dels més rellevants però ha estat molt divertir fer-ho, un regal amb un gran repartiment amb Barbara Lennie, Inma Cuesta, Tamar Novas i Arón Pipper, entre d'altres.

"Les novel·les sobre l'univers d'Élite com un dret a rèplica de la gent que no és tant popular"

- Parlant d'Èlite, com és això de ser guionista d'un fenomen televisiu mundial i atrevir-se a fer també un relat alternatiu en forma de novel·les?

Venia de fer Señoras del (H)ampa quan em van cridar per a la segona temporada d'Élite. Era una cosa molt allunyada del que acostumo a escriure, que són coses  molt més urbanes, de carrer... i de sobte, Élite, que té un to tant particular, una manera molt personal de parlar dels personatges, -lapidàries-, i aquests conflictes d’adolescents portats a una potència superior... i em va semblar una experiència molt xul·la això d’escriure sobre coses tan allunyades de mi. Quan em van cridar de l’editorial Planeta jo mai havia escrit una novel·la abans i em semblava un repte exagerat i vaig posar condicions. Era important escriure de zero i una cosa molt més propera a mi, que no vaig ser la més popular de l’institut, vaig patir bullying. I vaig escriure històries sobre alumnes de l’institut Las Encinas -el de la sèrie-, però que no eren tant “molones”, tant populars, tant guapes... era com un dret a rèplica de la gent que no és tant popular. Ara publiquem la tercera novel·la després que les dues primeres hagin funcionat molt bé, sobretot fora d’Espanya, –que em sembla molt curiós-.

- Molta gent a Cerdanyola et va conèixer dient-te Abel. I com Abel Zamora vas començar la teva carrera artística, primer al teatre i després en sèries de televisió de tant èxit com Los Serrano, Los Hombres de Paco o Hospital Central. Però Abel sempre es va sentir una dona i al 2017 decideixes apostar per la reassignació de gènere. Molt valor cal tenir en un món on es viu de la imatge i en el qual ja tenies una carrera consolidada a l'actuació.

No és correcte dir que em sentia una dona; jo era una dona, sempre ho vaig ser. Però mai vaig pensar que podia fer el pas de ser qui era.  Arriba un moment en que te n’adones que només tens una vida i és una llàstima sacrificar-la per intentar encaixar en el patró que s’espera de tu socialment. Vaig decidir ser jo mateixa i és el millor regal que m’ha passat perquè tot s’ha col·locat al seu lloc, tant personalment com professionalment.

Estic en un moment de molta visibilitat i crec que és, no la meva obligació, però si la meva responsabilitat parlar d’això i fer veure persones com jo, una noia trans, que treballo, que sóc feliç... que la meva vida no està associada a quelcom negatiu, perquè hi ha molt estigma del que suposa ser una persona transexual a Espanya, hi ha un 80% d'atur en el col·lectiu trans i és important que es vegi que hi ha gent que treballa, que s'ho curra, que té una vida del més normal, com la meva. La transexualitat no és una cosa que em defineixi, perquè no és una cosa que hagi elegit, jo he elegit el pas de ser jo mateixa, però em defineix tant com ser rossa, ser alta o parlar ràpid.

"Jo era una dona, sempre ho vaig ser. I és una llàstima sacrificar la vida per intentar encaixar en el patró que s’espera de tu"

-El teu personatge a Vis a Vis, Luna, crec que va ser molt important per trencar barreres que sembla que impedien contractar a actrius trans. Estàs d'acord?

Totalment. Hi ha molts actors i actrius trans en atur i mai ningú els dona l’oportunitat de fer un càsting, ni tan sols per fer un personatge trans. La gent està vetant la possibilitat que puguin treballar. Com a mínim això ja és un pas endavant en un moment en que hi havia molt poc referent trans a la interpretació o l’audiovisual. Quan em van cridar, el personatge no estava construït, no tenia ni nom, ni era trans, era una noia ionqui que tenia una única seqüència, però vaig agradar i em van escriure més coses a la tercera temporada, però encara poquet. Que va ser una benedicció perquè jo acabava de fer la transició i em sentia molt insegura, i  més al costat de Najwa Nimri, Marta Aledo o Maggie Civantos, que em van facilitar molt el camí. Em vaig sentir molt més segura i vaig gaudir més quan van donar més rellevància a Luna en la quarta temporada.

Mai vaig sentir-me referent de res, però mirat objectivament si què era un dels pocs personatges trans interpretat per una persona trans i això va ser un passet endavant. Ara s’ha estrenat Veneno,  amb moltes actrius trans i un meravellós treball dels Javis, però fa una mica de por de viure en una bombolla de tolerància en què, de sobte, a tothom li encanta el projecte i el repte serà veure que aquestes actrius extraordinàries que ens han presentat a la sèrie després puguin seguir treballant i no sigui una cosa esporàdica.

- Ara el pas següent serà normalitzar aquesta situació i que es contracti actrius trans per interpretar personatges cis, una mica el que ja passa a El desorden que dejas?

Els directors de càsting no s’arrisquen i a mi només em cridaran per a un personatge si posa que és trans, perquè si no creuen que desconcerta als espectadors. Com a mínim ens hem de conformar amb els personatges trans i que no ens ho treguin actors cis amb una perruca –que no és culpa d’ells, sinó dels productors-. Al meu personatge a El desorden que dejas, Tere, no es diu que sigui trans, però l’important no és tenir un personatge trans, sinó que la trama no es centri en la transexualitat, com igualment és un rotllo en el 2020 que un personatge gai es centri en una trama de sortir de l’armari. La trama ha de ser sobre la seva investigació d'un cas policial, o el seu conflicte de parella o una problemàtica laboral... alguna cosa que  no té res a veure amb la seva condició sexual ajuda molt més a la visibilitat.

- Nous projectes i més projectes perquè no t'atures. M'has dit que tens un treball molt interessant del que fins d'aquí 15 dies no pots dir res... 

És la feina més important de la meva vida, una sèrie com a directora, guionista, actriu... com a tot, en una plataforma molt important, i estic boja de contenta, però encara no puc dir res. S’estrenarà l’any vinent i podré explicar una història molt personal. I, a més, també faré una petita incursió en el món del doblatge, estreno aquest mes un vídeojoc en què poso la veu, Ciberpunk 2077.