Les zones urbanes més verdes afavoreixen la pràctica d'activitat física

Un estudi realitzat per investigadors de l'ICTA-UAB i del Departament de Geografia de la UAB constata que les zones urbanes amb entorns més “caminables” i verds afavoreixen la pràctica d'activitat física entre els ciutadans. L'informe vol proporcionar als responsables públics indicacions valuoses sobre com dissenyar futurs entorns urbans saludables.

L'estudi, publicat recentment a la revista científica Environment International, evidencia que els nivells més alts d'activitat física es donen en entorns que combinen la condició de ser més “caminables”, és a dir, zones amb més densitat de destinacions, interseccions i millors connexions, i també més verdes.

Per dur a terme l’estudi, els investigadors van utilitzar sensors portàtils i dades satel·litàries per relacionar els nivells d’activitat de les persones amb la possibilitat de caminar i l’ecologia dels llocs on feien la seva activitat física.

Oriol Marquet, investigador de l'ICTA-UAB i autor principal de l'estudi, apunta que "en concret, es va col·locar una unitat GPS (que registrava una ubicació cada 15 segons) i un acceleròmetre (que registrava el moviment i la intensitat de l'exercici físic), durant una setmana, a 354 dones adultes treballadores de quatre ciutats dels Estats Units". Això els va permetre calcular la seva exposició individual a la “caminabilitat” i als entorns verd durant la seva participació i comprovar la relació entre la intensitat d’aquestes exposicions i els nivells d’activitat física registrats per l’acceleròmetre.

Marquet afegeix que "els participants que van passar més temps a llocs molt ‘caminables’ i verds van presentar els nivells més alts d'activitat física moderada i intensa. Això podria indicar que els efectes prèviament establerts dels nivells de ‘caminabilitat’ sobre l'activitat física podrien ser encara més alts quan a aquests entorns s'hi afegeix vegetació”.

Aquestes troballes són importants perquè validen hipòtesis existents utilitzant mètodes i enfocaments nous. "Molt pocs estudis anteriors havien utilitzat dispositius portàtils —acceleròmetres, GPS— per captar les exposicions i l'activitat física dels participants tenint en compte tots els moviments diaris i els canvis d'ubicació", aclareix. Així mateix, l'ús de models no lineals ha permès observar l'existència de llindars i nivells mínims d'exposició a la “caminabilitat” i la presència de vegetació.

Aquestes dades suggereixen que no hi ha una dicotomia entre espais verds i espais “caminables”, sinó que aquells espais que més contribueixen a l'activitat física i a l'ús dels modes de transport actius són, de fet, els que combinen “caminabilitat” amb una alta presència de vegetació. Aquesta troballa suposa un argument més perquè planificadors urbans, arquitectes paisatgistes i responsables polítics considerin la necessitat de dissenyar entorns urbans més verds i “caminables” com a eina per crear models de mobilitat més sostenibles i saludables.