L’Info, la ràdio i el Museu d’Història recordaran els 60 anys de la trágica riuada de 1962

La nit del 25 de setembre va ploure en tres hores més de 200 litres/m2. Rius, rieres i torrents es van desbordar. Van morir 617 persones, segons les xifres oficials, en unes tràgiques riuades que van colpejar la nostra ciutat, però sobretot van tenyir de negre la comarca. Els mitjans de comunicació municipals i el Museu d’Història de Cerdanyola ho recordaran amb l’emissió dels reportatges commemoratius i l’exposició d’una mostra fotogràfica.

Cerdanyola, afortunadament, no va haver de lamentar cap víctima mortal, però sí localitats veïnes com Ripollet, en una tragèdia que va tenir el seu epicentre a Terrassa -327 morts- i Rubí -260 víctimes mortals-. Va ser una nit dramàtica en què la força desbocada de la natura es va donar la ma amb la deixadesa de les autoritats franquistes de l'època. Amb els desapareguts que mai s’han trobat i els que, fins i tot, mai es van comptabilitzar, hi ha qui considera que la xifra de víctimes real podria acostar-se a les mil persones. De fet, els últims estudis han fet augmentar la xifra de víctimes mortals, tot i que encara no figurin oficialment com a tals.

El record als mitjans municipals i el Museu d'Història

Cerdanyola.info publicarà el 25 de setembre un reportatge commemoratiu en vídeo del que va suposar per a la nostra ciutat i per a les veïnes poblacions la tràgica riuada de 1962, mentre Cerdanyola Ràdio (105.3 FM) emetrà els dies 26 i 27 de setembre dos reportatges commemoratius sota el títol de “Quan el cel va caure sobre els nostres caps. Aquests treballs es van realitzar per al 50 aniversari de les riuades i ara els recuperarem.

Paral·lelament, el Museu d’Història de Cerdanyola recuperarà l’exposició fotogràfica “Plou a bots i barrals” que s’instal·larà a l’Ateneu a partir del 12 de setembre. L’objectiu és recordar un succés que “va marcar profundament la història i la memòria de la gent de la comarca” amb la finalitat bàsica de “no oblidar el que va passar i les víctimes i donar a conèixer aquesta part de la història i la memòria de Cerdanyola a les persones que no ho van viure”.

La riuada i els testimonis

I és que les aigües baixant de banda a banda del llit del riu Sec són una imatge prou coneguda pels veïns de Cerdanyola en època de tempestes. N’acabem de passar un bon exemple fa només uns dies. Però cap d’elles ha provocat el drama dels aiguats de la nit del 25 de setembre de 1962.

El primer que recorden els qui van viure aquells tràgics dies és la pluja constant del dia 24, amb un cel tot tapat que no feia preveure res de bo. La Teresa Cárceles vivia al Clot de Can Xarau, una zona d’horts i algunes barraques que va haver de ser desallotjada a mesura que les aigües començaven a pujar i envair habitatges. La pluja va continuar tota la nit, esdevenint una tempesta agreujada per la crescuda del riu i la foscor. Sortosament per als veïns de Xarau, la fàbrica de les baietes, l’actual edifici de Mafinsa, va dividir les aigües en dos braços, impedint així una tragèdia major.

En Gabriel Escursell i el seu pare, dedicats al negoci de la fotografia, van ser els encarregats de documentar gràficament la devastació que les primeres llums del dia 25 van deixar veure.

Així com en d’altres poblacions veïnes les riuades van suposar la pèrdua de vides humanes, a Cerdanyola l’efecte desbocat de les aigües del riu Sec i la riera Major va suposar destrucció d’habitatges, d’indústries, de terrenys agrícoles, però no es va tenir que lamentar la mort o desaparició de cap veí.

El desbordament de les conques fluvials de Cerdanyola va provocar la inundació d'extenses zones del municipi i greus danys materials. Els sectors més afectats, però, van ser els marges de la riera Major a Montflorit, el Clot de Can Xarau i el carrer de Pavia. El nivell del riu Sec va pujar entre quatre i sis metres. No va haver-hi morts a Cerdanyola, però si es van començar a conèixer les morts i desaparicions de familiars o amics de localitats veïnes, molt especialment de Ripollet o Montcada i Reixac.

Cerdanyola no va plorar cap mort però 43 famílies van patir d'una manera o altre els efectes devastadors de les riuades. Les inundacions van destruir totalment 16 habitatges, cosa que va obligar a allotjar provisionalment en pisos llogats per l'Ajuntament a 62 persones, però van afectar greument a 25 habitatges més i de manera lleu a 161.

Franquisme

Les riuades de la tardor de 1962 es recorden a Cerdanyola com un succés que va deixar una petjada inesborrable, un record dramàtic de la força de la natura i la deixadesa de les autoritats civils en la Catalunya de la dictadura del general Franco. A principis dels anys 60, el Vallès Occidental, com la resta de l’Estat, havia patit ja 20 anys d’una brutal dictadura imposada per les armes. Una situació que, tot i estar a l’inici de l’anomenat “desarrollismo”, havia provocat una esfereïdora acumulació de dèficits estructurals i socials.

El Vallès havia patit i ha patit tempestes més fortes. La pluja per si sola no podia provocar tants danys. Una de les raons de la inusitada força de les aigües fluvials es podia trobar només mirant les voreres dels rius.

L'historiador Martí Marin considera que, per tant, es pot considerar el règim del general Franco com un dels principals responsables del desastre que va patir la comarca, un règim i unes autoritats que permetien l’edificació il·legal d’habitatge en zones de màxim risc.

Ara es compleixen 60 anys de les riuades de setembre de 1962, a les que es sumarien les pluges de novembre, que es van acabar d’endur el pont que unia Cerdanyola amb Ripollet,  i les nevades de desembre. Ha plogut mot des d’aleshores. L’aigua es va endur vides, somnis i esperances, però no va poder endur-se cap record. I ara, els mitjans de comunicació municipals i el Museu d’Història intenten que aquesta memòria no caigui en l’oblit.