Andreu Claret: “‘París érem nosaltres’ és una novel·la càlida perquè és la vida d’un home, no d’un personatge”

Andreu Claret retrata a París érem nosaltres una generació que va viure la duresa de la pagesia d’inicis de segle XX, l’esperança de la República, la ferocitat de la Guerra, la frustració de la derrota, la crueltat de l’exili o l’ocupació nazi de França a través de la vida de l’Andreu, el pare de l’autor, per bastir una novel·la càlida perquè és la vida d’un home, no d’un personatge, amb les seves pors i contradiccions.

Andreu Claret i Serra ha presentat la seva última novel·la, París érem nosaltres, premi Ramon Lllull, al Cafè amb lletres de Cerdanyola tot destacant que volia escriure una novel·la explicant com una família humil havia travessat “aquest període tan bèstia  que va de 1936 a 1945, 10 anys horribles en la història d’Europa, que van de la guerra civil a la segona guerra mundial”. Claret explica que inicialment volia fer-ho amb personatges inventats, però un dia es va adonar “que els tenia a casa: eren els meus pares”.

L'home i el personatge

L’Andreu Claret i Casadessús, el pare, va ser un dels fundadors d’ERC, col·laborador estret de Lluís Companys, responsable d’hospitals a Barcelona a finals de la Guerra Civil, havia marxat a l’exili on havia ajudat molts republicans, entre ells amb qui va assolir vincles estrets per sempre com Pau Casals, va obrir el port d’Envalira a Andorra al 1958 i, en ple Franquisme, l'Ajuntament de Barcelona el va requerir per desbloquejar la ciutat després de la històrica nevada de 1962, fet que li va valer el sobrenom de l’Home de les Neus.

Però no era això el que interessava Andreu Claret i Serra per a la novel·la. L’autor explica que “el meu pare havia fet mil coses però aquest personatge no m’interessava, m’interessava l’home i les seves contradiccions amb tota una vida plena de silencis”. L’autor destaca que París érem nosaltres és una novel·la càlida perquè és la vida d’un home, no d’un personatge.

Andreu Claret i Serra explica que “tenia un tresor” en forma de 25 hores de gravacions d’entrevistes que havia fet amb el seu pare, però que no resolien les contradiccions de l’home. Per exemple, com una persona que havia salvat capellans durant la Guerra Civil havia escrit articles d’un “anticlericalisme ferotge” a la premsa del Bages quan tenia poc més de 20 anys. L’autor creu que “a la vida es pot entendre gairebé tot, però ho has de reconstruir” sabent que en aquells inicis de segle XX aquell anticlericalisme s’explicava perquè els capellans beneïen els propietaris de la terra contra els interessos dels pagesos quan l’Andreu Claret i Casadesús era fill de rabassaires, en una època on els pagesos arribaven a passar gana, colpejat per la fil·loxera o que tombessin la Llei de contractes de conreus.

D’aquí, per exemple, ve l’estreta relació de Claret pare amb Lluís Companys, a qui va conèixer sent un advocat laboralista i qui li unia el coneixement del món del camp i la consciència social, com anys després l’exili l’uniria a Pau Casals. Els dos, afirma l’autor, tenien el seny i la rauxa. Claret i Serra considera que la gent del camp a Catalunya “no és gens revolucionària, sinó més aviat conservadora”, però destaca que es va radicalitzar molt amb el conflicte dels rabassaires van tornar a molts pagesos antimonàrquics i anticlericals. L’escriptor explica que, igualment, Pau Casals era un home moderat que tenia una relació molt bona amb la monarquia però quan “va arribar l’hora de la veritat” durant la Guerra Civil és va radicalitzar i va dir: “això no pot ser”, com, quan França i Anglaterra van girar l’esquena” a la República i van acostar-se a Franco es va emprenyar i va decidir que no tocaria més en aquests països. Cosa que, subratlla, al seu pare “el va deixar meravellat”.

No idealitzar l'exili

Un exili, que l’autor va patir en primera persona durant tota la joventut, que remarca que “no s’ha d’idealitzar: era un desastre des del punt de vista personal i humà, però també polític, amb la gent barallada, i un ambient mòrbid, tòxic”. Al mateix temps, l’escriptor destaca que “en situacions fotudes, de dictadura, de guerra...  la societat no es divideix entre els que agafen el fusell i van al maquis i els que col·laboren amb els alemanys o amb els franquistes, la gran majoria no fa ni una cosa ni l’altra”. Aquesta zona grisa on es mou la majoria de la gent és també un dels factors que, literàriament, més interessen a l’autor per “saber com la gent sobreviu i se’n surt”.

Andreu Claret i Serra, amb una llarguíssima trajectòria periodística a les seves esquenes,  va començar a escriure novel·les de forma tardana perquè es va adonar que el llenguatge del periodisme l’encotillava, ja que era molt bo per descriure però no li servia per expressar les emocions i els sentiments.

La família

I en aquest sentit, escriure la història familiar va ser una gran experiència literària però que va ser dolorosa en molts moments, amb dubtes resolts en moltes ocasions parlant amb testimonis de l’època. Fins i tot de la família. Així, explica que Andrei Claret pare i el seu germà gran, Florenci, “eren tot el contrari: el meu pare era eixelebrat i el Florenci era d’ordre”  i que “el seu mal rotllo” es va aprofundir a l’exili fins el punt que es van separar. De fet, l’autor explica que “mai no havia sentit parlar bé del Florenci, era com si no existís aquesta part de la família” i quan es documentava per escriure París érem nosaltres va anar a parlar amb les seves filles per reconstruir aquesta història personal. La novel·la, assegura Claret, “m’ha servit per fer les paus amb una història familiar que no estava del tot clara, com li passa a moltes famílies, i ara se molt millor com era el meu pare”

En aquest sentit, el llibre s’obre amb una dedicatòria al seu germà gran, en Joan, “que no vam saber estimar”. Al Cafè amb lletres de Cerdanyola, moderat per Núria Pradas, l’autor explica que el seu pare es va casar als anys 20 amb la Trini quan “molts pocs homes es casaven per amor, sinó perquè tocava fer-ho”. Claret i Serra explica que “els solters estaven mal vistos i es va casar per tenir certa respectabilitat social -i tenir un plat calent a taula-, però el matrimoni va ser un desastre”. L’autor ressalta que  “això sempre té víctimes i aquesta va ser el primer fill del meu pare, en Joan”.

Després, explica l’autor, Andreu Claret i Casadessús va descobrir que existia realment una cosa que es diu amor i “es va enamorar de la que seria la meva mare”, la Maria. A partir d’aquell moment, assegura l’autor, el personatge esdevé més humà. Per a Claret fill, l’amor és “sempre una atzagaiada, una cosa volàtil, però en aquella època és patia molt: la guerra, l’exili, l’ocupació a alemanya.... una història d’amor era un salvavides”.

La propera sessió del Cafè amb lletres serà amb A casa teníem un himne (L’Altra Editorial : 2023), de Maria Climent, que es presentarà el 14 de març.