Arcadi Oliveres assegura que la crisi alimentària és la més important que està patint la humanitat

El catedràtic d’Economia Aplicada de la UAB i president de l’entitat Justícia i Pau oferia a l’Ateneu una conferència convidat per l’associació Cerdanyola Via Verda.

El catedràtic d’economia aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona i president de l’entitat Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, assegurava ahir a Cerdanyola que la crisi mundial més important és l’alimentària.
Oliveres participava dimecres  en una xerrada-col.loqui, organitzada per l’Associació Cerdanyola Via Verda, en la que analitzava l’actual situació de crisi econòmica.

Segons Oliveres, la crisi s’ha de contemplar des d’un punt de vista plural i no singular, ja que per a ell hi ha tres tipus de crisi actualment, totes elles rellevants i importants. Es tracta de la crisi alimentària, l’energètica-ecològica i la financera.

L’alimentària és per a ell la més important que pateix la humanitat, encara que per a nosaltres sigui la més llunyana, ja que s’endú moltes més vides humanes que no pas la crisi financera. I el més tràgic és que d’aliments no en falten al món, ja que si la producció de l’agricultura i ramaderia mundial fos ben distribuïda, n’hi hauria més que suficient per a que tothom tingués els aliments imprescindibles per viure i encara, segons Nacions Unides, en quedaria un petit escreix. Quin és el problema? La resposta és senzilla: uns massa i altres massa poc.

Les solucions

La solució a aquest problema, segons l’ONU, no passa per enviar els nostres excedents a aquests països, bé perquè els aliments enviats de vegades no reuneixen les condicions sanitàries i de caducitat pertinents o per inconvenient.

Per a Oliveres, una de les possibles solucions al problema és el que s’anomena “sobirania alimentària”, és a dir, que cada país sigui sobirà en la producció dels seus propis aliments, que no depengui dels altres. I per aconseguir això cal seguir dos camins: el canvi radical de les produccions agràries o invertir en formació professional agrària, camins rurals, regadius, maquinària agrària, bancs de pesca, etc. Un cost que, segons càlculs de la FAO, suposaria uns 50.000 milions de dòlars l’any que haurien de posar els països rics per acabar amb la fam al món. Aquests paÍsos, no obstant, s’han negat tot dient que no disposen d’aquests diners, els mateixos països que davant la crisi financera no han escatimat cap esforç a ajudar la banca en dificultats.

Oliveres es pregunta perquè s’actua així i per a ell la resposta és que els governs que donen els diners i els banquers que els reben són els mateixos o íntims amics, uns diners que cada ciutadà ha posat en detriment de serveis públics.

Uns altres elements que fan pensar que la fam continuarà creixent són, per una banda, el biocombustible, el qual surt de la canya de sucre, la palma africana i del blat de moro i, d’altra, l’especulació envers els cereals.
La segona crisi és la que anomena energètica-ecològica, ja que el petroli és una font que s’està esgotant i les alternatives actuals són els biocombustibles i les nuclears, solucions aquestes gens recomanables.
Per a Oliveres, les solucions passen, bé per les energies renovables i l’energia solar, o bé pel que ell anomena la solució forta, és a dir, consumir menys.

I la tercera crisi, la més coneguda, és la crisi financera, una crisi amb un motiu molt clar: l’especulació financera, la qual ha pervertit la idea del diner. Segons Oliveres, això és possible per l’existència d’Internet, perquè no hi ha cap limitació a la lliure circulació de capitals i perquè no hi ha cap autoritat mundial que tingui interès a acabar amb l’especulació.