Celia Santos relata les mil vides en una de Teresa Alonso

Hi ha vides que semblen de pel·lícula però que són reals. Vides que amaguen moltes vides i les etapes de les quals estan farcides d’episodis històrics per a la humanitat. Algunes d’elles les protagonitzen persones amb passió per la llibertat. És el cas de Teresa Alonso; i Celia Santos ens explica la seva història a La niña de Rusia, una novel·la intensa i trepidant que relata la seva evacuació als 12 anys fugint de la guerra civil i els 20 anys que va passar a la Unió Soviètica on va viure el terrible Setge de Leningrad, el més llarg patit mai per una ciutat.

Celia Santos presentava la seva novel·la aquest dijous, 9 de març, en un acte organitzat per La Constància, al Museu d’Art de Cerdanyola, i acompanyada pel periodista Toni Álvaro, qui destacava el ritme trepidant d’una història que encadena peripècies vitals capítol rere capítol, al temps que Santos explica que de vegades fuig de les descripcions "que sobren" perquè vol que els lectors "s'impliquin" i imaginin ambients, rostres o escenaris.Álvaro ressalta la redacció pulcra i directa de l’autora, però també plena d’un lirisme en la seva prosa farcida d’imatges poètiques en les seves frases perquè, destaca l’autora, la poesia busca la paraula idònia per expressar-se. En aquest sentit, Santos admet la influència de la seva parella, el músic i poeta Ángel Petisme, i d'autors com César Vallejo, el seu poeta preferit.

El 26 d'abril de 1937 la nena Teresa Alonso vivia a Bilbao i quan anava en autobús al mercat va veure des d’un turó com els avions de la Legió Còndor bombardejaven Gernika, la terrible tragèdia que Picasso va immortalitzar en un dels quadres més icònics de la història i que Celia Santos relata molt gràficament quan a La niña de Rusia diu “Guernica se desmorona como un azucarillo bajo la lluvia”.

Aquell va ser el primer de molts episodis històrics viscuts per Teresa Alonso que, poc després, es convertia en una de les nenes que el govern de la República va enviar a la Unió Soviètica per apartar-los de la guerra i preservar la seva vida. Al juliol, Teresa sortiria de Santurce en vaixell i en vaixell arribaria a Leningrad en un viatge en que coneixeria l’amistat i el primer amor quan es va enamorar d’Ignacio Aguirregoikoa, un fet que la marcaria. Després la van traslladar a Crimea i a una Casa dels nens a Kiev, on van conèixer que la República havia perdut la Guerra Civil.

Al 1940, Teresa es trasllada a Leningrad, on estava quan en 1941 l’Alemanya nazi envaeix la Unió Soviètica i quan, al setembre d’aquell any, comença el major setge que hagi patit mai una ciutat. Celia Santos destaca que van ser 812 dies en una ciutat bombardejada i devorada pel fred i la gana en què van morir quasi 2’5 milions de persones. Teresa ajudava a enterrar els cadàvers que recollien per les cases en un episodi tan desesperat -en alguns casos la població va arribar a recórrer al canibalisme per alimentar-se- que Santos ha volgut retratar la tragèdia i tot el que pot arribar a fer l’ésser humà per a sobreviure però sense caure en la morbositat.

Teresa va poder fugir de l’infern per l'única ruta possible a través d’un llac Làdoga que es convertia en una loteria mortal en temps de desglaç. La jove va protagonitzar aleshores un èxode incansable cap el sud amb l’objectiu de trobar-se amb Ignacio a Stalingrad, cosa que no va aconseguir, i va continuar cap el sud fins passar el Caucas i arribar a Georgia,

Un èxode dramàtic en què aquesta passió, aquest amor per Ignacio, va ser el que li va donar esperança i ànsia de vida a la jove Teresa. L’autora de La niña de Rusia subratlla que Teresa havia de sobreviure a la fam, el fred, la feblesa extrema perquè s’havia de trobar amb Ignacio, a qui no veia des de dos anys enrere. El desig de trobar-se amb Ignacio li serveix d'excusa per fer un pas més.

Aquell amor moriria poc després quan Ignacio, que era pilot de l’exèrcit roig, va morir al 1944 -cosa que ella no va saber fins uns anys més tard i després d’una recerca incansable-. Ara, quan Teresa està a punt de fer 98 anys continua treballant perquè la ciutat d’Eibar reti un petit reconeixement als sis joves aviadors d’aquesta localitat basca que van combatre com a pilots de l’exèrcit soviètic a la Segona Guerra Mundial.

Si l’amor va ser una de les eines que Teresa Alonso va utilitzar per sobreviure, Celia Santos reflecteix altres instruments: la música, el ball, l’humor... com per exemple en la manera que tenia d’entretenir als més petits en La Casa dels nens de Kiev per evitar que pensessin en el drama que vivien. Un d’aquells petits era Roberto Marcano, que anys després seria ajudant d’Eisenstein i quan tornés a Espanya i treballés a TVE dibuixaria La Familia Telerín, aquells nens que acomiadaven la programació infantil a la dècada dels 60.

En aquell moment, al 1943, Teresa Alonso ha viscut moltes vides. Però només té 17 anys i seguirà vivint. A Georgia s’arrelarà momentàniament abans de traslladar-se a Moscou, on es cassaria al 1949 amb Vicente Carrión, el tinent coronel més jove de l'exèrcit rus. Durant la resta de la seva vida a la Unió Soviètica, Teresa Alonso no perdria mai el contacte amb els infants de la Casa dels nens de Kiev fins que tornaria a Espanya al 1957, en vaixell igual que se’n va anar, però en aquest cas a València.

La niña de Rusia explica els 20 anys que Teresa Alonso va passar a la Unió Sovietica, anys en què es va formar com a persona. Celia Santos, que destaca que la vida d’Alonso un cop repatriada mereix una altra novel·la, explica que aquells infants que van marxar al 1937 van viure sota la dictadura d’un assassí com Stalin que els va utilitzar com un instrument de la seva propaganda política, però també va salvar la vida de molts i els va donar una educació exquisida, una formació que, sobretot en el cas de les nenes, era impensable a l’Espanya de Franco.

De fet, el xoc cultural per a molts d’aquells nens repatriats va ser tant fort que prop de la meitat dels 2.000 que van tornar es van anar novament a la Unió Soviètica o a Cuba.

La presentació del llibre va finalitzar amb un regal musical amb la interpretació de Teresa per part d’Ángel Petisme, una cançó que vol homenatjar una dona “d’una altra pasta”