El MAC renova la sala Ismael Smith per completar la mirada a un artista únic i inclassificable

La donació de quatre escultures d’Ismael Smith per part del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) completen a partir d’aquest dimarts, 21 de febrer, la col·lecció del Museu d’Art de Cerdanyola (MAC) sobre aquest inclassificable i genial artista. La renovació de la sala Smith permet fer una mirada completa a un artista únic, tant pel que fa a l’obra com a la seva personalitat.

La figura d’Ismael Smith és la d’un artista genial i transgressor, enaltit primer i oblidat després, del que s’ha dit que va ser el darrer modernitat i també el primer noucentista.

Smith va destacar en els camps de l’escultura, el dibuix, el gravat, l’art gràfic i la il·lustració i es va caracteritzar per uns dibuixos irònics i elegants molt propers a la caricatura refinada, plens de sarcasme i, sovint, amb una forta càrrega eròtica i una gran ambigüitat. El 1919, Smith s’instal·là a Nova York, seguint la seva família, i es va dedicar amb èxit, principalment, al gravat i als ex-libris. Després d’algunes incursions a l’escultura religiosa, que van acabar en fracàs, es va obsessionar en l’estudi pseudocientífic de la cura del càncer, creient-se el descobridor de la cura. Finalment, el 1960, va ser tancat en un psiquiàtric davant les pressions dels veïns, escandalitzats per les excentricitats d’Ismael. L’abandonament de la vida artística i la malaltia el van condemnar a l’oblit, tot i la fama i el reconeixement que havia tingut a les primeres dècades del segle XX. Va morir el 1972 a l’hospital de Bloomingdale de White Plains.

Abans però, Smith va estar molt vinculat a Cerdanyola, tant pel que fa a la seva producció, com en l’àmbit personal. Smith va formar part del grup d’estiuejants que es van instal·lar a la localitat entre finals del segle XIX i principis del XX i el Museu d’Art de la nostra ciutat s’ha consolidat com un espai clau per acostar-se a la seva obra i personalitat.

Mirada completa a un artísta de la llibertat

Txema Romero, director del MAC, destaca que sempre va fer bandera de la llibertat i la modernitat, que “possiblement va ser l’escultor més ben dotat de la seva generació” i un dibuixant “de caricatura exquisida”. La part més conservadora de l’art i la burgesia d’inici de segle XX va acabar per rebutjar la seva personalitat transgressora i condemnant-lo a un exili artístic a Nova York.

La renovació de la sala Smith permet pràcticament duplicar les escultures presents al MAC amb quatre peces molt rellevants i permet donar una mirada completa a l’artista i la seva personalitat.

El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) diposita així, de forma permanent al MAC quatre peces de l’artista: la icònica escultura Nano, un autoretrat del 1907; la màscara original que li va fer al seu amic músic Enric Granados -també estretament vinculat amb Cerdanyola- poc abans de morir; l’al·lucinant cap policromat de Don Quixot  amagat durant anys als magatzems del MNAC -on es conserva també un cap de Cervantes que havien de ser part d’una escultura de Nova York-; i una de les seves darreres obres, la màscara d’Elisabet Knapp, una de les tres que va realitzar al sanatori de White Plains.

L’ampliació del fons d’obres d’Ismael Smith i la renovació de la seva sala consoliden al MAC com un espai referent per a l’estudi de l’obra i personalitat d’un artista incomprès en el seu temps i ara reivindicat, com demostra que Sebastià Portell li hagi dedicat la seva última novel·la, Les altures.