Isidre Grau fa florir la memòria d’un pou de silenci per teixir la relació entre un pare i un fill

Isidre Grau ha presentat al Museu d’Art de Cerdanyola la seva última novel·la Setanta-tres dies amb el pare, la història d’un pare que fuig a la muntanya per protegir el seu fill d’11 anys de la violència i les venjances de la Guerra Civil. Grau conforma una breu novel·la inspirat en el relat que li va transmetre el seu amic José Arbués, recordant una història del seu poble natal, Fuencalderas (Alt Aragó).

L’autor explica que Setanta-tres dies amb el pare hauria pogut titular-se Un pou de silenci perquè aborda l’oposició que hi ha entre la gent que és un pou de memòria, com la mare del llibre, i la que és un pou de silenci, com el pare, un home auster, sec, fins i tot esquerp, que va modulant el seu caràcter metre passa aquests setanta-tres dies amb el seu fill a la muntanya. Pare i fill fugen a la muntanya perquè han executat el fill gran, Valeri, pels seus ideals republicans, en els primers dies de la Guerra Civil i es refugien en uns terrenys on tenen una petita propietat allunyada de qualsevol nucli de població. El contacte amb la natura, els treballs de camp i al bosc, tasques com la recollida de mel i cera de les abelles fan que, a poc a poc, pare i fill es vagin coneixent millor amb lliçons que són “transferències d’amor que permeten al pare sortir de la sequedat”.

Aquestes modulacions en la relació entre pare i fill es van desgranant en capítols breus amb què Isidre Grau estructura la novel·la, dotant-la així d’un ritme àgil que permet avançar la història, aprofundir la relació entre els personatges i la seva evolució i mostrar la comunió creixent amb la natura.

Part d’aquest coneixement li va transmetre a Grau, juntament amb l’essència del relat, el seu amic José Arbués, també escriptor i també veí de Cerdanyola,  que va morir abans de la publicació de la novel·la. Els seus fills Pau i Carles Arbués destacaven que la novel·la reflecteix perfectament l’esperit del seu pare i la profunda observació de la natura que practicava fent reviure unes històries, personatges i fins i tot territori que els són familiars. Un tresor, resumia Carles, mentre la vídua d’Arbués, Montserrat Cazo, subratlla que Grau ha aconseguit reflectir l’esperit d’Arbués, autor de diversos llibres sobre cultura i costums de l’Alt Aragó, en base a una profunda relació d’amistat.

Aquest contacte amb la natura també el va ressaltar en la presentació de Setanta-tres dies amb el pare la també escriptora cerdanyolenca Maria Victòria Lovaina, l’autora de L’esquerda del àngel, subratllant que els diferents capítols del llibre aprofundeixen igualment en la relació entre els personatges i d’aquests amb la natura, que acaba esdevenint un referent imprescindible de la narració.

Una narració que el mateix Grau apunta que ha buscat la senzillesa, defugint un llenguatge més complex per intentar trobar la simplicitat expressiva i en la que va voler homenatjar també el llegat de la cultura republicana, personificada en la novel·la pel germà gran, Valeri, i els seus documents i record que amaga, primer, i custodia després fins que es fa gran el seu germà, un protagonista de la novel·la que no té nom, perquè pot ser qualsevol.