Ismael Smith venç l'oblit a Cerdanyola

El mes de novembre passat es complien 50 anys de la mort de l’escultor i dibuixant Ismael Smith a Nova York en ple oblit. 5 dècades després, la figura d’aquest genial i inclassificable artista està sent recuperada en bona part gràcies al treball conjunt del Museu d’Art de Cerdanyola i el Museu Nacional d’Art de Catalunya. La modernitat de l’art d’Smith, acompanyat d’una personalitat transgressora i allunyada dels estereotips burgesos de l’època, van condemnar a l’ostracisme un Ismael Smith que, pòstumament, esdevé un artista completament vigent, totalment contemporani.

La renovació de la sala Smith del MAC i la donació de quatre escultures per part del MNAC permet fer una mirada completa a un artista únic que va destacar en els camps de l’escultura, el dibuix, el gravat, l’art gràfic i la il·lustració. Membre de la colònia d’estiuejants que es va instal·lar a Cerdanyola al canvi de segle del XIX al XX, la seva obra avançada al seu temps el va enviar a un exili artístic fins que va morir a un hospital psiquiàtric de Nova York. 50 anys després, el seu talent reclama el seu lloc a l’Olimp artístic del país.

Ismael Smith es va caracteritzar per uns dibuixos irònics i elegants molt propers a la caricatura refinada, plens de sarcasme i, sovint, amb una forta càrrega eròtica i una gran ambigüitat. El 1919, Smith s’instal·là a Nova York, seguint la seva família, i es va dedicar amb èxit, principalment, al gravat i als ex-libris. Després d’algunes incursions a l’escultura religiosa, que van acabar en fracàs, es va obsessionar en l’estudi pseudocientífic de la cura del càncer, creient-se el descobridor de la cura. Finalment, el 1960, va ser tancat en un psiquiàtric davant les pressions dels veïns, escandalitzats per les excentricitats d’Ismael. L’abandonament de la vida artística i la malaltia el van condemnar a l’oblit, tot i la fama i el reconeixement que havia tingut a les primeres dècades del segle XX. Va morir el 1972 a l’hospital de Bloomingdale de White Plains.

La renovació de la sala Smith permet pràcticament duplicar les escultures presents al MAC amb quatre peces molt rellevants i permet donar una mirada completa a l’artista i la seva personalitat. El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) diposita així, de forma permanent al MAC quatre peces de l’artista: la icònica escultura Nano, un autoretrat del 1907; la màscara original que li va fer al seu amic músic Enric Granados -també estretament vinculat amb Cerdanyola- poc abans de morir; l’al·lucinant cap policromat de Don Quixot  amagat durant anys als magatzems del MNAC -on es conserva també un cap de Cervantes que havien de ser part d’una escultura de Nova York-; i una de les seves darreres obres, la màscara d’Elisabet Knapp, una de les tres que va realitzar al sanatori de White Plains.