Jair Domínguez: “sempre hi haurà una part terrible a la societat i l’hem de veure”

El guionista i escriptor ha presentat al Cafè amb lletres “Estructures profundes”, una novel·la que suposa una dura crítica a la nostra societat on s’aborden les seves parts fosques sense deixar un espai per a l’esperança.

En una ciutat arrasada pel canvi climàtic i les desigualtats socials, en Jordi malviu fent de fumigador. El producte que fa servir segurament és tòxic, però ningú no ho sap ben bé, i en qualsevol cas, té sort de no haver de treballar als pous, on als quaranta anys ja et jubilen perquè puguis morir tranquil·lament a casa, entre vòmits i dolors terribles de tanta radioactivitat que has engolit a la feina. 

Capitalisme en decadència

Aquesta és la sinopsi argumental d’Estructures Profundes, novel·la que aborda la decadència del nostre món però que el seu autor defensa que no és tant pessimista com pugui semblar, ja que també hi ha un petit marge per a l’esperança. Jair Domínguez explicava al Cafè amb Lletres de Cerdanyola, en conversa amb el també guionista Pau Cusí, que Estructures profundes parla de la vida des del punt de vista d’una feina precària i s’interessa especialment per les relacions entre els personatges. Una feina, la de fumigador, que li va venir al cap veient com al seu poble, a l'Alt Empordà, fumigaven arbres i bancs -abans de la pandèmia- amb una subtància que, quan Domínguez va preguntar als operaris sobre què era, van identificar com: "el producte". 

El llibre és una crítica al capitalisme en una societat que transita la dinàmica perversa d’estar albirant el col·lapse del sistema però on la gent aguanta perquè “té el mínim per tenir tele i veure el Barça i Netflix i així no es revoltarà”. Així, els protagonistes d’Estructures profundes, que tenen “una feina merdosa”, són incapaços de rebel·lar-se, tal i com l’autor creu que està a punt de passar a la nostra societat.  “Jo creia en el poder de la revolta i del carrer i estic desanimat”, assegura i afegeix: “ja no hi compto que la gent es revolti per la independència”, però creu que passa en el mateix amb els conflictes laborals. I conclou: “quan la gent encara es queixa, m’emociona”. Per això encara manté una esperança en la joventut i defensa que el llibre és molt fosc però hi ha una part optimista perquè hi ha aquesta esperança.

Una novel·la que podria estar ambientada en “la Zona Franca de Barcelona, però també en Ciutat de Mèxic o Pequin” per un autor que va deixar la Ciutat Comtal perquè “Barcelona em fa mandra, m’estressa i m’atabala: no se perquè la gent hi vol viure”.

Sempre hi haurà una part terrible del món

Un dels espais d’Estructures profundes és el túnel, que representa tot allò “més fosc de la societat, és el que hi ha sota la catifa”. L’autor explica que sempre hi haurà persones dolentes i es mostra molt crític amb una educació “que no castiga, de la correcció”, però que no evita que “hi hagi monstres”.  Domínguez explica que a la societat “sempre hi haurà una part terrible i l’hem de veure”. En aquest llibre, apunta, “l’intenten amagar i l’únic que aconsegueixen és que creixi un monstre i que a fora la gent segueixi cardada igual”.

En aquest sentit, l’autor es mostra crític amb un sistema educatiu “de l’eufemisme, de no fer sentir malament ningú… on al professor li han tret l’arma de dir-li a un alumne, espavila”. Per a Domínguez, el llistó educatiu està baixíssim i posa l’exemple d’un dels seus fills que el curs vinent passarà a l’institut “i no li han ensenyat res d’història”, per exemple. L’autor creu que “aquests nanos no tenen ni idea de com funciona el món” i afegeix que “va haver un moment en què importava que el nen sortís ben preparat i tingués un nivell cultural important i ara no”.

Sessió del Cafè amb lletres amb Jair Domínguez i Pau Cusí

Un altre dels elements abordats a Estructures profundes, on els protagonistes tenen un fluid màgic per suïcidar-se d’una manera meravellosa, és el tema de la mort que interessa a l’autor perquè “ens afecta a tots i ens uneix, com la feina, i fa que tothom es pugui sentir identificat”. Domínguez explica que l’interessa especialment “com ho gestiona la gent, perquè la mort no té remei, t’hi has d’enfrontar”.

Quan més mires les coses, més pessimista et tornes

Tot i aquesta part fosca a la novel·la, Jair Domínguez és especialment conegut per les seves aparicions a programes d’humor de TV3 -Està passant, Bricoheroes...- però ell confessa que detesta “profundament” l’etiqueta d’humorista o de guionista d’humor. L’escriptor explica que “els que fem humor som gent que observem i quan més mires les coses, més pessimista et tornes”. Domínguez indica que Toni Clapés és un dels homes que més li fan riure del món, “però un optimista no és”. Jair Domínguez es mostra d’acord amb “aquella merda de metàfora de quan el pallasso es treu el maquillatge” i és que “no pots perdre el món de vista i fer acudits de tot”.

Jair Domínguez destaca que ha volgut mantenir a la seva novel·la l’estructura habitual d’una narració però amb una especial inclinació per la síntesi: “sempre hi ha coses supèrflues en un llibre i jo intento sempre retallar, perquè com em deia un professor: retallar és perfeccionar”.  L’autor explica que “tampoc hem d’estar 15 pàgines per descriure una font” i destaca que, de fet, fa 3.000 anys que s’escriu i per tant “totes les històries s’han explicat ja”, així que “hi ha coses que ens podem saltar” quan escrius una novel·la.

La pròxima sessió del Cafè amb lletres de Cerdanyola serà amb Tània Juste que presentarà el 17 de març Amor a l’art (Columna:2021) Premi Prudenci Bertrana.