L’últim d'un gran clàssic, Ken Loach, el denunciador d’injustícies, amb els Xiscnèfils

Les pel·lícules de cinema social de Ken Loach l’han convertit en un clàssic del cinema europeu des de fa dècades. El cineclub ens acosta aquesta setmana la darrera de les seves creacions, El viejo roble, que, com és norma de la casa, suposa una contundent denúncia de la injustícia i una crida a la solidaritat.

Films com Agenda Oculta, Riff-Raff, Lloviendo piedras, Tierra y libertad, El viento que agita la cebada, Buscando a Eric, Jimmy’s Hall, La parte de los Ángeles o Yo, Daniel Blake, entre molts altres, han configurat una de les trajectòries més sòlides, coherents, respectades i brillants del cinema mundial. El Viejo Roble (The Old Oak) no és potser una de les seves obres magnes, però continua tenint el segell de Ken Loach, completat en tàndem creatiu pel guionista Paul Laverty des de La Canción de Carla, allà pel 1996.

A El Viejo Roble expliquen la història d’un pub, l’últim que queda a un poble del nord-est d’Anglaterra, on la gent està abandonant la terra a mesura que es tanquen les mines. Les cases són barates i estan disponibles, de manera que és un lloc ideal per als refugiats sirians. Mentre la tensió social i la xenofòbia augmenten, el propietari de The Old Oak, TJ Ballantyne (David Turner) inicia una amistat amb una de les refugiades, Yara (Ebla Mari).

Rebuda amb disparitat de la crítica, des dels que la consideren una pel·lícula construïda des de l’emoció que traspua esperança fins als que creuen que és ingènua i previsible. Però és Ken Loach i cal descobrir per un mateix què és El Viejo Roble.

La projecció serà aquest dijous, 18 d’abril, a les 20.30 hores, a l’Ateneu de Cerdanyola.