La declaració de concurs de creditors d’Uralita dificulta el cobrament de les indemnitzacions reconegudes pel Tribunal Suprem

Esther Pérez, una de les advocades que ha portat el cas, assegura que plantaran batalla jurídica perquè els 43 afectats passius ambientals i domèstics als que el Tribunal Suprem reconeix 2’3 milions d’euros d’indemnitzacions puguin cobrar aquests diners tot i que l’antiga Uralita, ara Coemac, hagi presentat concurs de creditors.

Aquesta setmana s’ha notificat una sentència que la pròpia Esther Pérez, lletrada del Col·lectiu Ronda que ha portat el cas, considera històrica “perquè és la primera vegada que el tribunal Suprem reconeix una indemnització a afectats passius”, ja sigui per raons familiars o de veïnatge. A la sentència, el Ple de la Sala Civil del Tribunal Suprem resol els recursos interposats en el litigi iniciat per 43 persones contra l’empresa Uralita SA pels danys soferts a causa de l'activitat industrial que consistia en la fabricació d'elements per a la construcció mitjançant l'ús d'amiant. El total de la indemnització supera els 2'3 milions d'euros i reconeix la inhalació de fibres d'amiant pels familiars dels treballadors de l'empresa, que retornaven als seus respectius domicilis amb les robes de treball contaminades -els afectats passius domèstics- i per les persones que vivien en les proximitats de la fàbrica a conseqüència de les emanacions i residus procedents de la fàbrica -els afectats passius ambientals-.

Concurs de creditors

No obstant això, l’advocada manifesta que les persones beneficiades per aquesta sentència, “malauradament no podran rebre la indemnització de forma immediata” perquè l’empresa sancionada per la resolució del Suprem, Uralita, va canviar de nom -ara es diu Coemac- i es va declarar en concurs de creditors. De fet, Pérez indica que va comunicar a la Comissió Nacional del Mercat de Valors, “com a fet rellevant, que no podria assumir les indemnitzacions” a que venia sent condemnada pels tribunals.

Tot i això, Pérez insisteix que el Col·lectiu Ronda “arribarà fins el final” perquè aquestes persones puguin cobrar la seva indemnització perquè la sentència del Tribunal Suprem suposa un reconeixement moral “però estaria bé tenir també un reconeixement econòmic”. La lletrada subratlla que “ningú els tornarà els seus familiars, però estaria bé” tenir aquest reconeixement econòmic i per això faran “tot el que sigui possible amb totes les eines que ens dona el dret perquè les víctimes rebin les indemnitzacions que es mereixen” i que el Tribunal Suprem els ha reconegut.

Llarg camí judicial des de 2012 que ara obre noves portes

Esther Pérez destaca la importància d’una sentència que és una resolució del Ple del Tribunal Suprem i, per tant, “és unànime, és ferma i obre moltes portes”, raó per la qual les persones que plantegin ara els seus litigis “ho tindran una mica més fàcil”.  Aquesta demanda es va presentar a Madrid l’any 2012 i Pérez posa en valor aquest llarg període per haver assolit finalment que es reconeguessin els drets de les persones demandants.

Així, en aquest llarg camí als tribunals, el Jutjat de Primera Instància va estimar la demanda només pel que fa a les pretensions dels familiars de treballadors que havien prestat els seus serveis a l'empresa entre 1971 i 1977. L'Audiència Provincial, per la seva banda, va ampliar la responsabilitat de l'empresa demandada a tots els passius domèstics, sense limitar-la al període 1971-1977, i va estimar també la demanda pel que fa als anomenats passius ambientals.

De fet, algunes de les persones que van iniciar el procés judicial han mort en aquesta dècada i han estat familiars seus els que han continuat la batalla judicial. L’advocada recorda que, entre les patologies vinculades a l’amiant hi ha tant greus com l’asbestosi o el mesotelioma pleural, que “no té cura i és un càncer molt virulent amb conseqüències nefastes” pels afectats.

Reconeixement del dany moral de les plaques pleurals

Un dels elements que més destaca l’advocada de la sentència del Suprem és l’estimació parcial del recurs dels veïns per incloure en la indemnització el dany moral derivat de les plaques pleurals. Esther Pérez apunta que aquestes plaques, “com a tal, no estan reconegudes com a malaltia” però la sentència si que reconeix que les persones que tenen aquestes plaques pleurals “han tingut contacte amb l’amiant”.

La lletrada indica que això li passa a molts veïns de Cerdanyola i Ripollet i recorda que les patologies relacionades amb l’amiant poden estar latents durant “un període llarguíssim d’entre 20 a 40 anys”. Pérez apunta que, a la sentència, el tribunal reconeix “molt encertadament” com a dany moral el tenir plaques pleurals perquè els afectats “estan amb l’espasa de Damocles de no saber si la malaltia es desenvoluparà o no” en el futur i que acabin patint un mesotelioma o asbestosi.

En aquest sentit, el Tribunal Suprem indica que les plaques pleurals són una “manifestació radiològica de l'exposició de l'amiant que implica un factor de risc, encara que no comporta afectació pulmonar”. Així, la sentència té en compte, el risc d'acabar contraient una malaltia derivada de l'amiant, el llarg període d'incertesa, pels elevats períodes de latència de la malaltia, i el fet que els demandants viuen en una població amb un elevat percentatge de malalties d'aquesta classe, en referència a Cerdanyola.

............................................................................................................

Escolteu les declaracions d' Esther Pérez, advocada dels afectats per l'amiant d'Uralita

"Farem tot el que sigui possible amb totes les eines que ens dona el dret perquè les víctimes rebin les indemnitzacions que es mereixen" : cliqueu

El mesotelioma pleural no té cura: cliqueu

L'espasa de Damocles de les plaques pleurals: cliqueu

Entrevista sencera: cliqueu