La UAB estrena una obra de teatre que lliga Caterina Albert amb Roberto Rossellini

La Sala Teatre del campus de la UAB acull el dimecres 1 de març, a les 13 h, l’estrena de la producció “Solitud a Stromboli. Somnis, signes i símbols”, que s’endinsa en els universos paral·lels de l’obra Solitud de Caterina Albert i el film Stromboli de Rossellini.

L’obra,  amb dramatúrgia de Núria Casado i dirigida per Imma Colomer,  posa de manifest les coincidències argumentals i descriptives entre la pel·lícula del director italià i la novel·la de l’escriptora que va batejar Montflorit i dona nom a un dels premis literaris de Cerdanyola i la UAB.  

El muntatge s’inspira en un estudi de la catedràtica Rosa Delor que desentranya les semblances de guió entre Solitud, la novel·la més coneguda d’una de les grans pioneres de les lletres catalanes, Caterina Albert, i una de les pel·lícules referents del neorrealisme italià, Stromboli.

Solitud a Stromboli. Somnis, signes i símbols és un espectacle en català protagonitzat per Fina Rius, qui interpreta el paper d’una experta en el camp de la literatura comparada, la doctora Nela Simari, que ha estat convidada a impartir la conferència inaugural d’un congrés internacional sobre cinema europeu. La seva lliçó magistral ens endinsa en els universos paral·lels de Solitud i Stromboli.

Amb un atrezzo propi d’una conferència acadèmica, la representació teatral vol demostrar la influència no reconeguda que l’escriptora catalana va exercir sobre el cineasta italià, autor de films tan destacats com Roma, città aperta, Paisà, Europa 51 o El general della Rovere.  L'obra, promoguda per la productora de teatre i cinema Nurosfera, també convida a l’espectador a reflexionar sobre el concepte d’autoria, el procés imaginatiu, els desconeguts i reconeguts creatius al llarg de la història, i les influències que es poden alimentar entre diversos autors. 

Novel·la i pel·lícula

Solitud és una novel·la escrita per Caterina Albert sota el pseudònim de Víctor Català que situa el lector en un escenari inquietant, la muntanya, que comparteix el protagonisme amb el personatge de Mila.

L'obra tracta l'itinerari vital i interior de Mila fins que s'arriba a conèixer a ella mateixa. A la manera de les novel·les modernistes, és una història d'autoconstrucció i descobriment de la pròpia personalitat. Mila és una dona insatisfeta amb la seva relació matrimonial; el seu marit és un home gandul i amb poca personalitat, a qui ha de seguir per fer-se càrrec d'una ermita en una muntanya solitària i abrupta. La profunda insatisfacció que pateix la porta al desequilibri emocional, que intenta pal·liar amb les relacions personals que manté amb altres personatges, sobretot amb el pastor Gaietà. Relacions marcades per la cerca de l'amor, l'instint maternal i el desig de formar part d'alguna cosa. El coneixement de la seva pròpia personalitat, que assolirà al final de la novel·la, li suposarà assumir la pròpia solitud per poder iniciar una altra vida o poder-la canviar profundament.

Stromboli, terra di Dio és una pel·lícula de 1950 protagonitzada per Ingrid Bergman, que interpreta el paper de Karin, una refugiada lituana en un camp de concentració italià després de la Segona Guerra mundial. Després d'intentar sense èxit que li concedissin els papers per emigrar a l'Argentina, troba la manera de sortir del camp casant-se amb un soldat italià, paper interpretat per Mario Vitale, que feia dies que li demanava de casar-s'hi i li promet que la portarà al seu poble, en una illa preciosa, Stromboli.

Aviat descobrirà que aquest lloc preciós és una petita illa, dura i estèril, amb un volcà contínuament en erupció i on la poca gent que hi queda són molt tradicionals i conservadors, que veuen amb hostilitat l'estrangera nouvinguda. Karen és molt infeliç a l'illa. Després d'una erupció que obliga els habitants del poble a fugir amb barca durant unes hores pel perill que suposen les pedres llençades pel volcà, i sabent que està embarassada, decideix fugir amb l'ajuda del guardià del far. Ha de travessar sola l'illa i arribar a una població que hi ha a l'altre costat, però rendida per l'esforç, acaba la pel·lícula invocant l'ajut de Déu.

La majoria dels habitants de l'illa van ser interpretats pels mateixos habitants, típic del neorealisme. La pel·lícula també conté segments documentals en què es pot veure com era la pesca a l'illa o les evacuacions quan el volcà entrava en erupció.