Marta Marín parla de l'errància, la memòria dita en veu baixa i la bella utopia anarquista a 'Fugir era el més bell que teníem'

El Cafè amb lletres ha convidat la Marta Marín-Dòmine per parlar sobre la seva primera novel•la, Fugir era el més bell que teníem (Club Editor), recent guanyadora del Premi Amat Piniella. Marín-Dòmine reflexiona sobre la memòria i l'errància, sobre el silenci que ha envoltat els records de la guerra dels nostres avis i també vol ser un petit homenatge a tota una generació de militants de l'anarquisme més humanista.

Marta Marín-Dòmine, especialista en literatura testimonial i erudita en l'àmbit de la literatura sobre els camps de concentració, pren com punt de partida de la seva novel·la les memòries que va començar a escriure el seu pare, Joaquim Marín (1924-2016), que va patir dos exilis. El primer exili, quan tenia 5 anys, "va ser com un esclat de vida, però el segon exili, com soldat republicà de només 14 anys, certificava la tristesa de la derrota d'un bell ideal".

L'ombra del silenci sobre el passat planeja sobre les pàgines de Fugir era el més bell que teníem. L'autora recorda com al cinema dels anys 70, amb títols emblemàtics com El espíritu de la colmena, de Víctor Erice, "els actors infantils parlaven en murmuris, en la veu baixa de la memòria dels temps de persecució, quan els pares no parlen en veu alta del que ha passat per protegir als infants i també per la vergonya d'haver estat vençuts".

Marta Marín diu que amb el seu llibre ha volgut fer un homenatge a la vida errant i a tota una generació de militants anarquistes humanistes i utòpics que "estimaven la terra que trepitjaven sense haver de creure ni en Estats ni pàtries, lliure de fronteres".

La propera cita del Cafè amb lletres serà el dijous 19 de març, a les 19 hores a la Sala Enric Granados de la Biblioteca Central, i tindrà com convidat el Xavier Bosch i la seva novel·la Paraules que tu entendràs (Columna Edicions).