Memòries des la Colònia Vilcom a Serraparera, d'un barri per fer a zona residèncial que lluita per refermar la comunitat

El Club de Jubilades/Jubilats de Serraperera ha editat un petit llibre amb relats de veïns que testimonien l’evolució del barri des dels anys 60 amb un breu capítol introductori que recorre la història prèvia d’aquest territori des de la masia del segle XIV i la combinació dels cognoms Serra i Parera,. A "Relatos de Serraparera"11 dones i homes, d’entre 76 i 94 anys, expliquen com era aquella Serraperera avui ja desconeguda, però que manté comunitat.

Pedro Gallego, president del Club de Jubilats i Carmen Martínez, integrant d el'entitat, destaquen que els testimonis del passat del barri van desapareixent perquè és gent molt gran i calia que es deixés  testimoni d'un temps no tan llunyà en el temps però si en la realitat del dia a dia. De forma senzilla i sense grans pretensions, l'objectiu era "recollir la memòria" de les dones i homes que han construït barri fent comunitat i que els nous veïns coneguin els canvis que s'han produït al barri amb el pas de les dècades, un barri que va passar de tenir un veïnat format majoritàriament per persones que treballaven a indústries com Aiscondel o Uralita -majoritàriament procedents de migració d'altres llocs d'Espanya- a acollir a docents i estudiants de la UAB. Carmen Martínez, autora de les entrevistes, destaca que preservar aquesta memòria és una forma de "justícia social".

Els 11 testimonis de Relatos de Serraparera són els de: Miquel Francesc Santa Susana (94 anys), Mercedes Aubach (92 anys), Josefa Montoliu (93 anys), Mónica Lozano (86 anys), Natividad Cabreras (84 anys), Antonio Alcolea (81 anys), Antonia Blanco (78 anys), Isabel Castro (78 anys), Elisabet Marco (78 anys), Kiko Ruiz (78 anys) i Leonisa Yáñez (76 anys). Alguns nascuts a Cerdanyola i altres vinguts a la ciutat en l’època de la migració dels anys 60-70 que han viscut aquests canvis al barri al temps que ells caminaven a la vida.

Quan Isabel Castro va arribar a Serraparera,als inicis dels 60, hi havia només un grapat de cases, encara menys al seu carrer, el de Londres. La veïna explica que "no hi havia ni aigua ni llum, només parcel·les" buides on les famílies havien de fer els seus pous per tenir accès a l'aigua. Era, explica Isabel Castro,  un barri "abandonat, sense cap mena de serveis i al que ni pujava el metge" quan se'l cridava.

Carmen Martínez recorda que les parcel·les es venien per a habitatge a pesseta el pam però sense disposar de les condicions necessàries, sense cap camí o carretera. Era la colònia VilCom (unió dels cognoms Vila i Comelles), com es coneixia al principi, fins que després es va batejar amb el nom de la masia de la zona, Serraperera,

Fàbriques com Aiscondel i Uralita donaven feina als seus veïns així com es van crear tallers de mecànica i estampació en un barri sense cap mena de transport públic. Isabel Castro parla amb afecte del Josep, un xofer que havia de marxar a les 5 de la matinada des de l’Ajuntament i s’esperava a que arribessin els veïns de Serraparera perquè no perdessin els seus llocs de treball.

Isabel Castro recorda el tancament durant dies a l’Ajuntament per disposar del primer col·legi a la zona, al carrer de Canàries, ja que fins aquell moment la canalla només podia anar a l’escola perquè “la UGT ens va obrir les portes perquè els nens tinguessin escola”. Castro defensa les mobilitzacions que s’havien de fer “per poder aconseguir alguna cosa”.

L’arribada de la democràcia va provocar el canvi i que Serraparera accedís a la urbanització actual al temps que la comunitat universitària -estudiants, professors...- començava a fer-se un lloc entre el veïnat i modificava també el paisatge humà. Castro explica que la UAB ha donat “moltíssima vida” a Serraparera en el moment en què “es va aixecar”, però també un temps en què el centre de Cerdanyola o el carrer de Sant Ramon era molt diferent.

En l’actualitat, Pedro Gallego, president del Club de Jubilats, i Carmen Martínez coincideixen en mancances com l’estat d els carrers, una mobilitat que requereix més transport públic i a menys cost o l’absència de comerç al barri.

Pedro Gallego diu que Serraparera s’ha convertit en una urbanització on els nous veïns tots tenen cotxe, però no així, remarca Castro, molts dels antics residents, en un barri que sempre ha tingut un sentiment de comunitat molt profund que l’antic veïnat té més arrelat ja que els nous veïns es van implicant més, però massa a poc a poc. Això es veu per exemple en les festes majors, on són els antics residents els que més participen.