Niño Becerra dibuixa un futur poc atractiu als alumnes de l'Institut Banús

L’alumnat de 1r i 2n de Batxillerat i els de la matèria optativa de 3r d'ESO Emprenedoria de l’Institut Banús, als que s’han sumat alumnes de l’Institut Gorgs, han tingut un professor molt especial per parlar de la crisi i fer previsions sobre el futur que els hi tocarà viure a no gaire llarg termini. El catedràtic d’Estructura Econòmica de la Universitat Ramon Llull de Barcelona, Santiago Niño Becerra, ha parlat de com s’ha arribat a l’actual crisi i quins seran els costos per sortir-se’n i ha traçat un escenari de futur no gaire optimista.

Santiago Niño Becerra (Barcelona, 1951), ha parlat de l’actual crisi econòmica com d’una crisi sistèmica, tal com va passar al 1929, quan s’arriba a l’esgotament del model econòmic i social imperant. El model que ara fa fallida comença als anys 50, al acabar la Segona Guerra Mundial, quan s’inicia un potent creixement econòmic basat en la reconstrucció d’un món en ruïnes i en la falsa creença de l’existència d’uns recursos il·limitats. El creixement econòmic, que inclou el naixement de la classe mitjana, toca sostre el 1973, quan s’inicia una nova etapa marcada per una dinàmica d’ajustos permanents que arriba al 2006. El 2008 comença una caiguda en picat, amb el parèntesi del 2010 i la injecció de diners públics mitjançant plans com el Pla E a l’Estat espanyol, que ha dut a un dia d’avui amb altes taxes d’atur i incapacitat per créixer i pagar el deute.

Niño Becerra ha explicat que l’Estat espanyol, que va adoptar la dinàmica perversa de lligar creixement a endeutament privat, "ha entrat en rumb de col·lisió, amb un deute privat imparable des de l’entrada en l’euro que acaba lesionant el deute públic, que mai havia estat un problema. L’Estat espanyol és un dels pocs països occidentals que tenen una alta vinculació entre generació del PIB i creació d’ocupació, i les empreses s’han dedicat a incrementar la seva producció no mitjançant inversions, si no via acomiadaments i reducció de costos laborals. Segons previsions de la UE, que no coincideixen amb les que fa el Govern d’Espanya, que són més positives; si no es creix per damunt del 2% no es podrà crear ocupació, obrint la porta a l’emigració".

Niño Becerra creu que "a partir del 2015 començarà una lenta recuperació que arribarà fins al 2023, moment en el que es podria considerar finalitzada la crisi, establint-se un estàndard de vida similar al dels anys 80, amb importants pèrdues de poder adquisitiu i empobriment de l’Estat. Hi haurà un nou model, en el qual ja s’està treballant, que haurà de basar-se en l’optimització dels escassos recursos existents, el finançament serà un recurs molt escàs i s’hauran de tornar a definir el sistemes productiu i financer, mentre gairebé no hi haurà capacitat d’endeutament i cauran les rendes".

La realitat present de la crisi i el seu poc esperançador escenari de futur van generar molts dubtes entre l’auditori, que es va expressar mitjançant encertades preguntes. Per exemple, si trobar feina passa per una bona formació, com s’accedeix a una bona formació en un context de retallades de l’educació pública? Segons Niño Becerra, en països com els Estats Units i la Gran Bretanya ja es comença a treballar en un model educatiu basat en una falsa igualtat d’oportunitats que "consisteix a anar a buscar i subvencionar les ments més brillants que es puguin trobar entre les classes més desafavorides".

Un mercat laboral ocupat pels millors i més preparats deixa una societat plena de gent que queda al marge i sorgeix la necessitat de tenir controlada aquesta marginalitat. Niño Becerra dibuixa un poc atractiu futur de retorn dels immigrants als seus països d’origen, subsidis de renda mínima d’uns 500 euros per garantir uns mínims de consum i evitar explosions socials, polítiques repressives, oci acrític i legalització de la marihuana i la prostitució per la seva alta capacitat de recaptar impostos i efectes calmants.

Santiago Niño Becerra, que no va oferir alternatives de model als joves, els hi va recomanar saber anglès, formar-se en allò en el que descobreixin una predisposició o tendència natural, buscar nínxols professionals molt especialitzats i ben pagats, i acceptar com a normalitat haver d’anar a treballar a l’altra banda del món.