Paquita Burón i Martínez (Cerdanyola, 1938-2021)

“Estic contenta de la vida que he tingut, amb encerts i dificultats, perquè la vida és això, un camp d’experimentació... he gaudit amb el que he fet; no m’ha guiat el tema econòmic sinó el que m’agradava fer i això dona una gran satisfacció”.

La Maria Teresa Burón i Martínez, més coneguda per tothom com Paquita, moria el passat 1 d’abril als 82 anys amb la tranquil·litat que dona haver viscut o haver fet allò que ella volia. Ella era molt conscient de que el temps se li acabava i volia que el seu entorn més proper passés el dol el millor possible.

Valenta, lúcida i en pau amb sí mateixa, la Paquita afrontava la mort immersa en els seus pensaments, amb un esperit crític i vitalista, tal i com havia afrontat també la vida. Va néixer un 25 de desembre de 1938 al carrer de Barberà, a Cerdanyola. Filla de la Maria, paradista de l’antic Mercat dels Quatre Cantons, i en Paco, soldat republicà mort durant la Guerra Civil, la Paquita no va tenir una infància fàcil. Va haver de passar temps a un orfenat a Barcelona amb la il·lusió de que la seva mare refés la seva vida per poder sortir d’allà. Aquest desig es va fer realitat i el segon marit de la seva mare, en Cristòbal, la va acollir com a filla seva. Va tenir dos germans petits, el Lluís i l’Ester, amb els que va tenir sempre una unió molt especial. Ca l’Espinal, al passeig de Cordelles, i en el carrer Sant Salvador, 12 tenia la seva llar, ja que els seus pares n’eren els masovers. Aquella la recorda com a una etapa feliç de la seva vida.

Amb només 10 anys, la Paquita va començar a cosir i poc després estudiaria “Corte y Confección Sistema Martí” . Va treballar com a modista, com administrativa a Sabadell, va donar classes de costura, durant molts anys, a casa seva i, també va treballar com ajudant de la Secretària, Srta. Maria, del Jutjat de Cerdanyola arribant, fins i tot, a portar-lo ella sola durant un bon període de temps. Era una dona inquieta i avançada pels seus temps i aquesta feina li obria una nou món per descobrir.

La seva vida la Paquita la va compartir amb Francesc Burgada amb el que es va casar l’any 1959 i amb el que va tenir tres fills, la Núria, l’Eduard i en Jordi. Van estar més de 60 anys junts. Primer van viure al carrer Altimira i després a Serragalliners, sempre partícips de la mateixa filosofia... intentar viure la vida fent allò que volien fer.

Li agradava escriure, s’interessava per l’astrologia, i les flors i la natura sempre van estar lligades a la seva vida. Col·leccionava amb passió tots els articles de premsa i fotografies en les que apareixia el seu net, l’esportista Kilian Jornet, i hi dedicava moltes hores a una de les seves màximes preocupacions a la vida, la dignificació de les fosses comunes de la Guerra Civil. Va ser la portaveu dels familiars dels enterrats a la fossa del cementiri de Cervera, on va ser enterrat el seu pare, coordinadora dels encontres anuals d’aquests familiars i una de les autores del llibre Desenterrar l’oblit.

La Paquita va poder tancar el seu dol pel seu pare però ara se n’obre un de nou, el de la seva pèrdua per als familiars més propers i per a les moltes persones que se l’estimaven. Ella citava, durant el testimoni de la seva vida davant la càmera, un vers de Màrius Serra que es troba davant la fossa comuna del cementiri de Cervera i amb el qual la volem acomiadar:

“Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d’ideals que volíem bastir.

entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria, guarda’ns:-la terra no sabrà mai mentir”.

Descansi en Pau.