Pepita Solé, testimonis en temps de pandèmia: "no tinc por a la mort; sí a que arribi ara, sola"
14 de maig de 2020 a les 12:46Pepita Solé té 83 anys. Els dos últims mesos els ha passat confinada a casa seva. Sola. Com tantes i tantes de les nostres persones grans. L'allunyament dels seus fills i nets és el que més pateix en uns moments d'incertesa i por. Una por que no sent a la mort; si arriba, que ho faci, però que no arribi en solitud.
Les dones i homes de la gent gran són el col·lectiu potser més vulnerable d'aquest temps de pandèmia. El drama de les residències és un dels cops més durs d'aquesta tragèdia, però la gent gran també passa un confinament més estricte que la resta de persones. I moltes d'elles ho fan en soledat ja que, ni amb les noves franges horàries que els permeten sortir a passejar, poden abraçar els seus éssers estimats.
La Pepita Solé, vídua i amb tres fills, continua vivint al seu pis de sempre a Les Fontetes, barri cerdanyolenc on resideix des de fa ja moltes dècades i on aquests tres fills van crèixer. Els dos mesos de confinament han suposat estar allunyada d'ells i el seus nets. I què ha fet? Doncs intentar passar-ho el menys malament possible: "no m'he amargat i he fet més feina que mai: tinc la casa més neta que mai a la vida, només per entretenir-me". En alguna cosa has d'invertir el temps quan no surts al carrer; ni a passejar la mascota. "He sortit, però poquet, perquè em diuen que no ho faci. Hi ha una veïna que em treu la gosseta", diu.
I aquesta és una altra de les coses bones d'aquesta etapa fosca de la pandèmia: la claror de la solidaritat de la gent que viu a la porta del davant o al pis de dalt. "Els veïns em diuen que el que necessiti, que m'ho portaran de seguida". Alguna vegada ha anat de compres, "dos o tres vegades perquè tinc les botigues a prop", però preparada: "em poso el pedacet aquest a la boca i tira...".
La gent gran viu aquesta pandèmia amb les notícies que cada dia parlen de les morts de la Covdi-19 que colpeja especialment al seu col·lectiu. Però la Pepita ho té clar: "no tinc por de la mort perquè se que ha d'arribar a l'edat que tinc, i ja he fet una vida. Però no vull que sigui ara perquè no podria veure els meus fills". El desempar de la solitud al marxar fa més por que la pròpia marxa: "la pena que tindria al morir-me seria fer-ho sola".
I aquesta fortalesa és la que dona la vida; una vida que ha estat dura i que ha fet d'aquesta generació daurada un grup de supervivents que sempre han tingut clar que s'havia de lluitar. I és que "el que passa ara és gros, és clar, perquè és tot el món, però la nostra generació ha passat molt, molta pena, molt treballar". I la gent d'ara "s'espanta més de les coses" tot i que no falta de res. O no falta tant. El missatge és clar: davant la por, lluita i força.
