Raimundo Amador omple a vessar l'Ateneu en una gran nit de festival de blues

El Teatre Ateneu va convertir la nit de dissabte de Cerdanyola en un autèntic duel entre la guitarra de Raimundo Amador i l’harmònica de Ñaco Goñi, considerats dos dels més prestigiosos bluesmen de l’Estat. Un duel desigual en el que Amador ja sortia amb l’etiqueta de gran estrella, però que va donar una gran nit de blues i rock amb algun record pel flamenc, parafrasejant el títol d’un dels discs més destacats de la trajectòria d’Amador en solitari. Els estàndards d’ Edu Big Hands havien escalfat els motors prèviament.
Aquesta edició, la quinzena, del Festival Internacional Blues de Cerdanyola, ha presentat un primer cap de setmana sota els lemes de “Tribut a Muddy Waters” i “Blues d’Aquí”, però que bé podia haver estat Sweet Home Chicago per la fidelitat demostrada a la tradició del gènere –curiosament, el clàssic de Woody Paine va ser una de les peces que va tocar “Big Hands"".
Amador va demostrar la potent oratòria de Gerundina, la seva guitarra, única eina que utilitza l’excomponent de Veneno i Pata Negra per connectar amb el públic. La nit de dissabte a Cerdanyola demostra que ja en té prou. Sempre enlairat per l’harmònica de Goñi i acompanyats tots dos amb una correcta banda, els Bluescavidas, Raimundo Amador va tocar a l’Ateneu conscient que tenia al públic rendit al seu innegable mestratge.
La seva actuació, plena d’improvisacions que lligaven blues, jazz i flamenc, va ser rebuda amb devoció per un públic que omplia la platea del Teatre Ateneu convenientment desallotjada de butaques. Els duels entre Gerundina i l’harmònica de Goñi van ser constants al llarg de la nit, converses sense triomfador però en les que els ulls del públic sempre acaben posant-se sobre la guitarra d’Amador. La jerarquia és la jerarquia i per això ocupa el centre de l’escenari desplaçant a un costat a Goñi i a l’altra als Bluescavidas.
La nit va voler ser un tribut al blues i la gran majoria de peces tocades van seguir aquest tribut, però la popularitat també mana i, de fetvan ser els temes propis d’Amador els que més aplaudiments van aconseguir, especialment el sempre fantàstic Pata Palo.
La màquina bluesera l’havia posat en marxa abans una correcta banda d’estàndards. Edu “Big Hands” venien precedits per una fama de bon grup de directe i amb un guitarrista de qualitat i, certament, a la gent no els van desagradar, però tampoc són una banda que ofereixi res de nou, res que no s’hagi vist centenars de vegades en els 15 anys de festival de Cerdanyola.
I aquí potser hi ha el problema, en la necessitat de renovar i els problemes per fer-ho sense sortir-se’n del gènere, del blues.