Recordant l’horror de la maldat per recuperar la memòria de l’esperança i la llibertat

Una conferència i una ofrena floral al monument als deportats de Cerdanyola als camps de concentració nazi han volgut recordar l’horror viscut en aquests espais d’extermini i recuperar la memòria de les seves víctimes, dones i homes que van patir la maldat i als que es vol retre homenatge per mai més deixar en l’oblit, aprenent les lliçons del passat per no repetir-lo.

Mauthausen i Gusen -però també Ebenseen, Steyr o el castell de Hartheim- són noms gravats en la nostra memòria com sinònims de patiment, horror i mort. Centenars de milers de persones van morir assassinades als camps i subcamps de concentració vinculats amb Mauthausen; altres van patir tortures, treball esclau, tot tipus de vexacions... Entre ells, la majoria dels 10.000 homes i dones espanyols que van acabar deportats als camps de concentració nazi, tant per haver estat capturats per l’exercit alemany quan defenien França dels invasors, com per haver participat activament en els moviments de Resistència. 4 d'ells eren de Cerdanyola: Amadeu Comas i Comas, Juan Gómez Asensio, Miguel García Ramos i Lluís Castells Roma.

Un viatge a l'horror del que extraure lliçons

Tècnics del Museu d’Història van representar Cerdanyola a principis de maig a l'itinerari per la història de l'horror concentracionari nazi que organitzava l'Amical Mauthausen i la xarxa Mai Més, a la que pertany la nostra ciutat. Joan Francès, director del Museu d’Història, ha relatat aquest viatge a l’horror, però també al rescat de la memòria de les víctimes que mai poden ser oblidades i a les quals es deu reparació. Un rescat i una reparació que, encara que tard, es deure de tots que arribi.

Joan Francès explica que Àustria passa per ser un país que ha fet aquest pas quan fins 1994 no va començar a admetre la seva responsabilitat, ja que fins ara es presentava com la primera víctima del nazisme, sense assumir, per exemple, que després de la Segona Guerra Mundial no hi va haver una desnazificació. Un exemple gràfic: l’estació de tren de Mauthausen, zona zero d’uns dels més grans genocidis, és “poca cosa més que un descampat”. Un altre exemple. Diu Francès que tindrien molta feina “si féssim boicot a totes les marques que van utilitzar ma d’obra esclava” procedent de camps de concentració. Un altre: la casa d’entrada a un d’aquests camps és avui una casa particular, d’una família. I es pregunta:  “qui pot viure en un lloc així? Només un nazi, és la resposta”.

I és que el director del Museu d’Història de Cerdanyola insisteix en la plena vigència de la frase de Montserrat Roig que deia que “el feixisme no és una carpeta tancada”. Per això, Francès reclama una recuperació de la memòria, històrica, democràtica, que no caigui en la banalització i en potenciar el “turisme de la deportació”.

No tots es van comportar així. Persones dignes com Anna Pointner que durant molts anys van romandre en l’oblit i que avui també té el seu racó de record en aquests camps. Pointner va ser la dona austríaca que va amagar a casa seva els negatius de les fotos del català Francesc Boix. Unes fotos que Boix havia fet al camp de concentració de Mauthausen -on treballava al laboratori fotogràfic- i que després van ser un element essencial en els judicis de Nuremberg. Aquestes imatges van permetre condemnar a diversos jerarques nazi i van gravar per sempre la ignomínia dels camps d’extermini.

La maldat insuportable

Joan Francès indica que la visita a aquests camps és suportable perquè la maldat només la poden captar en una part molt petita de la realitat. Preguntant una víctima què trobava a faltar del camp que ell va viure la resposta va ser “tot, trobo a faltar tot: els crits, les olors, la gana...i què sobra? la gespa; no hi havia gespa."

La imatge que tenim d’aquest mal és molt parcial insisteix Francès, només es pot omplir amb el testimoni de les víctimes, la memòria dels que ho van patir.

I l’epicentre del mal, indica l’historiador cerdanyolenc, es troba a Gusen, un camp que va arribar a ser més gran que el seu pare de Mauthausen i que va ser l’autèntica “piconadora dels republicans espanyols”, on van morir el 70% dels que van deixar la vida als camps d’extermini nazis.

Els supervivents van continuar sent víctimes. A diferència d’altres víctimes de l’horror del camp, quan acaba la guerra i s’alliberen Mauthausen i Gusen, els espanyols no poden tornar a casa. Alguns continuaran treballar per qui els havia utilitzat com a ma d’obra esclava. Francès conclou: “van ser els últims de la fila en uns països que no eren els seus”, però als que malgrat tot estaven agraïts perquè els van permetre tenir una vida.

Rescatar la memòria de la víctimes

Els camps de Mauthausen i Gusen, o subcamps com els d’Ebensen,  tenen ara diversos espais memorialistics i també espais d’homenatge. Des d’exposicions permanents a altars cívics en els crematoris que volen dignificar la memòria de les víctimes, amb els seus noms gravats.  Molts d’aquests espais són institucionals; molts altres sorgits de la societat civil. És el cas del monument als republicans espanyols, costejat per les pròpies víctimes: els deportats. Francès recorda la frase d’una làpida al crematori de Gusen que diu: “no hem arribat a temps de salvar-vos la vida, però si de rescatar la vostra memòria.

La memòria d’unes víctimes que ja venien fugint d’una guerra que havien perdut, un exili en condicions inhumanes travessant en molts cassos els Pirineus per acabar amuntegats a les platges de França i que van acabar deportades als camps nazis. Francès recorda la frase de Churchill  que deia “Lluitarem a les platges, lluitarem als aeròdroms, lluitarem als camps i als carrers, lluitarem als turons; mai no ens rendirem”. I la recorda perquè, assegura, els deportats espanyols no es van rendir mai i per això Francès va tancar la seva conferència dedicant-los les paraules amb què Dolores Ibàrruri va acomiadar les Brigades Internacionals al novembre de 1938: “Sois la historia, sois la leyenda, sois el ejemplo heroico de la solidaridad y de la universalidad de la democràcia”.

Joan Manuel Calvo, president de l’Amical de Mauthausen, tancava l’acte insistint en la necessitat de difondre la memòria, conèixer què va passar i perquè i la repercussió que pot tenir el discurs d’odi que presenta avui l’extrema dreta amb què pacten partits per ambició política.

Posteriorment, els assistents van realitzar una ofrena floral al monument als deportats de Cerdanyola en camps nazis, obra d’Elisa Arimany situada davant el pavelló d’esports de can Xarau.