Rememorant Vinyes de Savall

Els colors de l’aigua, la novel·la d’Isidre Grau que va guanyar el premi Sant Jordi l’any 1985, va ser l’inici de la nissaga dels Benavent i de l’espai literari de Vinyes de Savall, tot un món que va tenir continuïtat a La nit vermella i El balancí negre, i que d’aquí a dos mesos veurà un nou lliurament a les llibreries abans de que l’autor tanqui definitivament la saga amb un cinquè volum d’aquí a uns dos anys. Per tal de refrescar l’espai de Vinyes de Savall a l’espera del nou llibre i coincidint amb la reedició en format de butxaca d’Els colors de l’aigua, l’autor va participar ahir a l’Ateneu de Cultura en una taula rodona flanquejat per l’historiador Miquel Sánchez i el crític literari Joan Josep Isern. La trobada va girar en torn de quatre eixos, la creació de l’espai literari, les similituds i distàncies entre Vinyes de Savall i Cerdanyola del Vallès, la família Benavent i la fi de tot un cicle iniciat ara fa vint anys.

Isidre Grau, un home que odia haver de parlar de influències en la seva obra, si que admet com la lectura de Cien años de soledad de García Márquez el va marcar a l’hora d’iniciar la saga dels Benavent al territori de Vinyes de Savall, refusant entrar en el realisme màgic del colombià però jugant en la frontera del que es possible i el que no és impossible, introduint la presència de personatges reals com Ava Gardner o Dalí.

La idea de Vinyes de Savall i dels Benavent van sorgir, en paraules de l’autor, “de mirar cap al meu voltant en una època, principis dels 80, ben determinada, marcada en certa manera pel desencís. Hi han unes imatges concretes d’aquells temps, el canvi d’actitud de la gent, dels que manaven fins l’any 75 i ja no ho fan, o ho fan d’una altra manera, i que em motiva bastant. Tot això, unit a la meva trajectòria prèvia com a escriptor, em porta a la creació de tota aquesta família que són els Benavent. I la creació de Vinyes de Savall forma part d’un procés d’interioritzar una realitat tangible, a la que es suma la nostra pròpia realitat mental, més altres coses que no sabem, que van apareixent i vas agafant”.

Sobre les similituds i diferències entre Vinyes de Savall i Cerdanyola o entre els protagonistes de la novel·la i personatges reals, Isidre Grau ho te ben clar, “pots agafar elements reals, però quan passen al paper ja estàs creant un altre tipus de realitat, fins i tot encara que vulguem fer  un retrat fotogràfic o costumista, que per altra banda no és la meva intenció en absolut. Però sí, hi ha l’existència d’un model. Hi ha un mapa de Vinyes de Savall que no es correspon exactament al de Cerdanyola, encara que alguns edificis es poden reconèixer perfectament, per que vaig visitar una casa en concret per poder descriure-la. En quant als personatges passa una mica el mateix, alguns em serveixen com a símbols i d’altres, si estan inspirats en personatges reals, sempre he intentat ser força escrupulós amb les referències per no fer-ho evident i no faltar al respecte a ningú”.

El crític Joan Josep Isern va destacar la voluntat de l’autor, des d’un començament, quan va començar a escriure Els colors de l’aigua, d’iniciar un mite, una saga que ha tingut continuïtat a través dels anys, creixent al mateix temps que Grau creixia com a persona i com a escriptor. L’historiador Miquel Sánchez va esmentar el sentit poètic que impregna i recorre el llibre, un sentit i ritme poètic, al seu entendre, marcat pels colors, sempre presents.