Roser Caminals: “la neutralitat és falsa, és ser còmplice”

Roser Caminals, autora de Garbo parla, destaca al Cafè amb Lletres de Cerdanyola la dualitat d’aquest personatge, l’espia que va enganyar Hitler i va facilitar el desembarcament aliat a Normandia, i el fet que demostra que la neutralitat en un conflicte com aquest és falsa: “és ser còmplice amb l’opressor”.

Roser Caminals, autora de Garbo parla, destaca al Cafè amb Lletres de Cerdanyola la dualitat d’aquest personatge, l’espia que va enganyar Hitler i va facilitar el desembarcament aliat a Normandia, i el fet que demostra que la neutralitat en un conflicte com aquest és falsa: “és ser còmplice amb l’opressor”.

Garbo parla és un retrat amb llums i ombres d’un personatge amb una gran imaginació lligada inseparablement a la seva mitjania que durant els anys més foscos de la dictadura franquista, a banda de col·laborar amb els aliats, també es va convertir en l’home de confiança dels serveis secrets alemanys a Espanya. Garbo va muntar una xarxa falsa d’espies gràcies a la qual va aconseguir enviar informació errònia als nazis, cosa que va afavorir el desembarcament a Normandia. Apareixen en el llibre els còmplices a qui és fidel i els enemics a qui traeix, així com les dues dones que va estimar. Garbo, Joan Pujol de nom real, va ser un vividor que va començar desertant al front de l'Ebre i va recórrer diversos escenaris a banda i banda de l’Atlàntic. La seva excepcionalitat, però, és inseparable de la seva mitjania. 

Aquesta dualitat és clau perquè Roser Caminals hagi escrit el llibre. L’autora explica que el primer que li va interessar del personatge és la seva ambigüitat. De fet, apunta que “el que més em fascina no és Garbó, és Joan Pujol, l’ésser humà darrera del mite, una persona tan insípida i mediocre que es va poder transformar en un agent extraordinari que va enganyar els nazis sistemàticament amb una imaginació desbordant”.

Caminals subratlla que ho fa sense ser un espia tradicional ja que ni era militar, ni tenia estudis superiors ni cap dels elements habituals en les narracions del gènere. L’autora apunta que, de fet, Pujol “no era ningú, era un fracassat que tot el que tocava ho espatllava”.

I aquesta duplicitat és la clau del llibre. La coexistència d’una personalitat que superficialment és molt convencional, podria ser qualsevol, i una vessant indomable i imprevisible. Caminals afegeix que es tracta, a més, d’una duplicitat sincera ja que “les dues facetes són certes, quan normalment una d’elles és una màscara”. Així, l’autora explica que és igualment cert “el Joan Pujol gris, mediocre que passa desapercebut com el Garbo que crea una xarxa d’agents ficticis i els utilitza “com si fossin titelles i acaba convencent els alemanys que tot aquest castell de fum que munta és veritat”.

Una duplicitat que, al final, no té resolució i Pujol es convenç que per ser fidel a uns ha de trair altres, que hi ha guanyadors i perdedors, víctimes i botxins. Només es pot ser neutral quan les dues parts juguen net i respectant les regles i això no passa gairebé mai. La neutralitat és ser còmplice amb un opressor i indica que la guerra a Ucraïna és una mostra que la neutralitat és falsa.

L’escriptora indica que inicialment els britànics no se’l creien, “normal en un espontani que no avalava ningú”, i al final li van obrir la porta els americans. En aquest segon contacte, Pujol va explicar mentides als anglesos i quan les van descobrir ell va respondre que amb la veritat no i van fer cas. Aquest episodi, la seva capacitat de mentir amb absoluta convicció, va fer que un dels anglesos el bategés com a Garbo, el nom de l’actriu.

En aquest sentit, l’autora defensa que les dues persones que tenen llicència per mentir són els espies i els novel·listes, però per motivacions diferents: l’espia per enganyar i que el seu bàndol guany, i la novel·lista, per arribar a la veritat.

L’autora, en conversa amb l’escriptor i periodista Antoni Iturbe, explicava també altres aspectes del treball literari a Garbo parla. Així, Caminals remarca que el punt de vista de la narració és molt important i “s’ha de decidir ràpid qui explica la història”. L’autora apunta que el primer impuls de la narració és utilitzar la tercera o la primera persona però no la convencien perquè la tercera persona marca distància i la segona fa veure una arrogància de pretendre dominar els pensaments de Garbo. Per això, assegura, va utilitzar la segona persona, un diàleg que doni intimitat amb un to de conversa.

La propera sessió del Cafè amb lletres serà amb Sílvia Soler presentant Nosaltres, després, una novel·la sobre el pas del temps, l'amor i els daltabaixos que cada vida comporta, el pròxim 19 de maig a les 19 hores a la Biblioteca de Cerdanyola.