Transició o Transacció? El final del Franquisme a debat al MAC

Els historiadors Ramon Martos i Miquel Sánchez i l'artista Jesús Bolinaga, activistes antifranquistes, destacaven la decepció personal que va suposar el pas a la democràcia amb la reforma política i no una ruptura, però recorden que cal situar el context històric i geopolític per valorar que difícilment hi havia una altra sortida.

Els tres ponents van participar en una taula rodona, moderada pel també historiador Manel Márquez, celebrada arran de la inauguració de l’exposició Albert Lázaro. Cartells Viscuts que mostra una col·lecció de cartells reunida pel també activista antifranquista, mort el passat 2022, Albert Lázaro i que remeten a la Cerdanyola dels anys 70 del segle XX, exposant postures crítiques a l'evolució política general de la dictadura franquista a la democràcia constitucional.

Miquel Sánchez explicava que en aquella Cerdanyola hi havia diferents elements que mostraven que uns "havien perdut la guerra" i altres no, i que això tenia petjada en la societat local de l'època.

Transició o Transcció?, pregunta el moderador

Ramon Martos, militant del PSUC i membre de CCOO en aquell moment, destacava que aquest pas de la dictadura a la democràcia va ser una “Transacció”, terme encunyat per l’historiador Josep Fontana, en què l’esquerra va haver de renunciar a molts dels seus plantejaments, però recorda la situació geopolítica en un context de guerra freda o el suport majoritari que va tenir el referèndum per la Reforma Política de 1976, en que la participació va ser del 78% i els vots favorables del 96%. Martos explica que “ens vam haver de menjar la monarquia amb patates” i subratlla que, “sincerament, el que la gent no volia era un enfrontament violent”.

L’elevada inflació amb una situació econòmica complicada o l’existència d’ETA com element negatiu que enterbolia el clima polític i social -amb una pervivència en el temps que, segons Bolinaga, ha respost a un tema tribal més que no pas ideològic- van ser altres factors que Martos creu que van influir negativament en l’aposta per la Ruptura o l’establiment d’acords com els Pactes de La Moncloa que van acabar derivant en la Constitució de 1978.

Un panorama polític en què van emergir molts grups d'esquerra diferents

Martos explica que en aquell moment hi havia molts grups d’esquerra a més del PSUC, que era qui, apunta, tenia una presència més sòlida a la ciutat. Entre aquests grups hi havia  el PCE (M-L), on participaven persones com Xavier Gordo; les diverses plataformes anticapitalistes on s’insertarien noms com el de Dídac Fabregas;  Bandera Roja, el PORE o, posteriorment, també prendrien pes el PCC o el PSC-Congrès, de la ma de la UGT. Martos destaca que, en aquell moment, fins els anys 1976-77, Cerdanyola i Ripollet “eren dos pobles i un destí en què no hi havia diferències” que després si es van desenvolupar.

D’aquestes formacions van provenir molts dels integrants d’una llista que, encapçalada per Angelina Puig i amb el nom d’Entesa per Cerdanyola, es va presentar a les municipals de 1979. Miquel Sánchez era un dels seus integrants i destaca que no van assolir presència al primer Consistori democràtic per molt poc, mentre Martos, que manifesta l’alta preparació que tenia aquella candidatura, on també estava present Albert Lázaro, indica que possiblement va ser la raó per la qual el PSUC no va guanyar aquelles eleccions i ho va fer el PSC, amb Celestino Sánchez com a candidat a l’alcaldia, que fins aleshores, indicava Martos, no havia tingut tant pes polític a la ciutat.

Reivindicacions laborals i amnistia

Jesús Bolinaga, que es confesa de tendències àcrates i que va ser un dels refundadors de la CNT a Cerdanyola, manifesta que esperava que, com a mínim, en aquells moviments que es van formar a l'inici de la democràcia es deixés més espai a la participació popular, però es va adonar “que quan t’acostaves et veien com un submarí, perquè el poder, sigui d’un color o altre, continua sent poder”.

Bolinaga destacava la importància d’un fet que s’ha anat perdent amb el temps: que els sindicats no han de ser només un espai de reivindicació laboral, sinó també un element clau de transformació social.

En relació a l’àmbit laboral, Martos lamenta que l’amnistia es va aplicar als detinguts polítics però no al moviment obrer en el que va ser un dels "greuges més grans” de l’època, ja que “es va deixar tirada tota aquella gent” que havia tingut el valor de lluitar en les empreses per millorar unes condicions econòmiques “de pobresa”.

El paper de l'església

Els tres ponents destaquen el paper afavoridor de les llibertats democràtiques que va tenir en aquell moment l’església i Miquel Sánchez remarca que, amb els capellans Josep Rosell i Àngel Bringué com a referents d’aquest moviment per la democràcia, es donava aixopluc a assemblees clandestines. En aquest sentit, Martos explica com Mossèn Rosell li va dir que les portes estarien obertes fins que les activitats polítiques fossin clandestines però que posteriorment, quan els partits polítics funcionessin amb normalitat, l’església tornaria a fer el seu paper, allunyada de la política.

En aquest context Sánchez destaca el paper de la Revista de Sardanyola, que oficialment era un suplement del Full Parroquial, i que va ser el primer mitjà de comunicació de Cerdanyola on es va escriure sobre conflictes laborals i fins i tot debats polítics internacionals amb la permissivitat del rector de la Parròquia, Mossèn Rosell, i que, recorda Bolinaga, van fer que fins i tot haguessin d’assumir alguna multa. Sánchez va ser un dels redactors d’aquella publicació i Bolinaga va començar una trajectòria com il·lustrador que l’ha portat a dibuixar per Por Favor, Ajoblanco, El Viejo Topo o Interviu, entre altres capçaleres històriques

Capítols com l’afussellament de Txiki a Collserola -l'ultima execució del Franquisme- els recorden amb la tristor de que els franquistes matarien fins el darrer moment, al temps que, pel que fa al paper de la dona, constaten que els col·lectius antifranquistes eren “tan masclistes com la pròpia societat”, tot i la implicació, minoritària però intensa, de dones en la lluita contra la dictadura. Sánchez considera que en aquest aspecte s'ha avançat molt i que actualment la implicació de la dona en els moviments socials, cívics, polítics o culturals és molt superior. 

Va pagar la pena

La Constitució de 1978 i l’Estatut de 1979 marquen l’inici del final d’aquella etapa. Els tres es mostren decebuts pel desenvolupament final de la democràcia, però ressalten que no es penedeixen del seu activisme, que tornarien a repetir, “però intentant fer-ho millor".

També ressalten el desconeixement existent sobre la dictadura i el que va suposar per les persones que van patir el Franquisme. Martos denuncia l’alt percentatge de persones que avui en dia pensen que la dictadura va ser bona o al quals els és indiferent i recorda, per exemple, que encara hi ha escoles a Ripollet batejades amb el nom de regidors franquistes. 

Independentisme

El moderador també va introduir al debat la importància del tema nacional en aquella època i la seva influència en el procés independentista viscut els últims anys. En aquest sentit, mentre Miquel Sánchez defensa el dret a l’autodeterminació dels pobles i demana que “ens deixin fer el que volem i el que pensem i no ens imposin el que ells vulguin”, Martos apunta que no s’ha de confondre anticolonialisme amb nacionalisme i diu que no és partidari d’una independència que podria funcionar com una "peça de domino" darrere la qual "anessin altres com el País Basc o Bretanya". Per a Martos, el gran projecte és Europa i no “tornar a un mapa medieval” del continent. Bolinaga, per la seva banda, es pregunta: “Cap on? Amb qui? I per què?”.