Un juganer Jordi Puntí presenta Confeti: l’antibiografia de Xavier Cugat

Jordi Puntí ha obert curs del cicle literari Cafè amb Lletres amb la presentació de Confeti, una novel·la juganera en què ficció i realitat es fusionen al voltant de la figura del músic Xavier Cugat, persona i personatge, artista i fabulista, amb una falsa biografia o, segons apunta Puntí, una “antibiografia” d'un autor que confessa que la literatura li agrada "per jugar" i que converteix així una persona real en un personatge literari.

“A mi m’agrada la literatura per jugar i divertir-me i aquest era el repte”, explicava Jordi Puntí en l’obertura de curs del cicle literari Cafè amb Lletres presentant Confeti, novel·la amb què ha guanyat el premi Sant Jordi i en què ha recreat la figura de Xavier Cugat, músic de prestigi i personatge autoinventat.

Puntí indica que Xavier Cugat va néixer, “per una qüestió de punteria de la seva mare”, amb el segle, l’1 de gener de 1900, i volia morir amb el segle, el 31 de desembre de 1999. “No ho va aconseguir perquè va morir al 1990”, però en aquests 90 anys va crear un personatge públic a l’entorn del qual “va créixer una llegenda”.

L’autor recorda la infància d’un nen que va acabar, amb la seva família, a Cuba, on esdevé un nen prodigi amb el violí, debutant amb l’Orquestra Simfònica de l’Havana, als 12 anys. Als 15 se’n va a Nova York i comença una carrera musical que acabaria sent de gran popularitat i prestigi fins que torna a Catalunya quan té 78 anys. En aquest sentit, Puntí manifesta que en aquell moment Cugat “és més universal, que català, podríem dir”. Tel músic torna quan aquí s’està sortint de la foscor del Franquisme i ho fa embolcallat en un personatge molt peculiar que crida molt l’atenció. Pública unes memòries que volia haver titulat Mis cinco suegras, però que va titular Jo, Cugat amb un contingut tal que, diu Puntí, havia de novel·lar.

Amb aquesta intenció al cap, Jordi Puntí se’n va anat a presentar a Nova York Maletes perdudes i li va sobtar la fama que tenia Cugat als Estats Units. Li donen una beca que li permet estudiar la figura del músic i és quan descobreix que hi havia moltes coses que no quadraven a les seves memòries i quan va pensar que “la novel·la que jo volia fer, ja l’havia escrit ell”. Això fa que l’autor pensi que ha de modificar la forma en què ha de narrar la història de Cugat i és quan apareix un narrador que explica la vida de Cugat tal com era i al mateix temps que intenta explicar els jocs amb la falsedat i “la necessitat de construir-se una figura llegendària”, més encara del que ja realment era.

De fet, Jordi Puntí creu que la ficció i la imaginació forma part de les nostres vides, no només d’una persona que necessita tenir èxit i engrandir la seva imatge pública com era el cas de Cugat, sinó de qualsevol persona que, per exemple, es reconstrueix els records, o que es pregunta que passarà en el seu futur amb imaginació.

Antibiografia

Puntí tria aleshores com a narrador un periodista que segueix tota la seva carrera i pot escriure amb versemblança i ficcionar perquè l’objectiu és la necessitat de veure com fins a quin punt les nostres vides són reals però també tenen part d’invenció. Per això Puntí diu que Confeti és una antibiografia, un llibre que qüestiona les biografies i que tot el que aparegui en elles sigui real. Ho exemplifica clarament: “quan tries una paraula i no altra a l’escriure, ja estàs opinant”.

Puntí repassa els moments difícils i els més exitosos de la trajectòria d’un Cugat que arriba als Estats Units com a un prodigi violinista, però es troba amb un important nombre de joves violinistes russos que fugen de la Revolució i que són millors que ell. És quan opta per entrar al món de les orquestres i introdueix els ritmes llatins i afrocubans contra la irrupció del swing per significar-se. Com a director, es converteix en un pioner de la ràdio, com Glenn Miller, i això també suposa la seva entrada en el cinema de Hollywood fins esdevenir un personatge que “necessita aquesta escalfor i perd el món de vista”.

Però Puntí recorda també els moments en què comença la decadència de Cugat, gran estrella que veu com la seva jove vocalista, i també esposa, Abbe Lane, creix en popularitat fins arrabassar-li  la lletra gran dels cartells. Una Abbe Lane que posteriorment no deixaria en bon lloc al seu exmarit en unes memòries novel·lades.

Ja passats els millors temps artístics, Cugat torna a Catalunya. Ho fa, explica Puntí, als 78 anys, “per morir”, però aquí és un personatge que enlluerna i al mateix temps és una paròdia amb cert patetisme, cosa que ell viu com una resurrecció final.

En aquesta autoconstrucció d’un personatge amb llegenda, Punti comenta, per exemple, com Cugat va explicar la seva relació amb la Mafia combinant realitat i fantasia en diverses entrevistes, a les que anava afegint elements nous en cada ocasió. Així, el músic va conèixer personatges com Bugsy Siegel, però no Al Capone a qui en una entrevista va dir que coneixia, a la següent va dir que sosava amb ell i en una tercera entrevista deia que la seva mare els preparava spagueti a la putanesca engrandint a cada pas un relat imaginat per fer créixer el seu personatge.

La segona sessió del Cafè amb lletres d’aquest nou curs serà el 24 d’octubre amb la participació del periodista Xavier Coral que presentarà la seva primera novel·la, Aprendre a esquivar les bales, un dels èxits del passat Sant Jordi.