Xavi Coral: "s'ha de poder dir el meu avi va fer això i n'estem orgullosos"

Xavi Coral presentava al Cafè amb Lletres la seva primera novel·la, 'Aprendre a esquivar les bales', basada en les vivències dels seus avis a la guerra civil, el temps d’exili, l’internament a un camp de concentració a Melilla i una dictadura que van viure en silenci i amb por. Coral mostra la seva admiració, reivindica la necessitat de fer justícia i reclama el dret a mostrar orgull per aquella generació de dones i homes que van lluitar pels valors democràtics.

Quan Josep Trullàs, l’avi del periodista Xavi Coral, tenia 83 anys, va lliurar a la seva família, en un dinar de Nadal, uns dietaris en què havia passat a net les notes que havia anat escrivint durant set anys per recollir les seves vivències durant la Guerra Civil, l’exili a França, el Consell de Guerra posterior al tornar i l’internament en un camp de concentració de Melilla. 7 anys que van marcar la seva vida i també la de la seva àvia, la Maria, que va patir aquesta època terrible a la rereguarda.

Trullàs era un jove com qualsevol altre, no especialment polititzat, que vivia a Terrassa amb la seva família i que tenia un futur prometedor quan va esclatar la guerra i l’exèrcit republicà va anar a buscar universitaris per formar-los com a oficials. Per això Josep Trullàs va ser tinent en aquella guerra que va viure de derrota en derrota recollint en notes el que vivia en primera persona a cada batalla, a cada front. Des de l'Aragó, passant per la batalla de l'Ebre, fins a les platges de Sant Cebrià, però també en una una dura i llarga postguerra que es convertirà en un infern encara més cruel que la pròpia guerra. Coral explica que el seu avi, Josep Trullàs, no era un jove polititzat, però sí tenia clar que la República “era molt imperfecta però era una democràcia” i el que podia venir per davant seria molt pitjor.

Xavi Coral va decidir que aquell recull, que explicava les vivències del seu avi amb gran precisió i sense emotivitat, s’havia de convertir en un relat que arribés a tothom. Era un dietari amb una narració volgudament distant la del seu avui que Coral destaca que havia de convertir en una narració afegint “conversa, reflexió, sentiments i també èpica” però amb total respecte a les memòries de l’avi.

La novel·la resultant, Aprendre a esquivar les bales, aborda tres parts d’una mateixa història. Coral destaca que la més coneguda és la d’una guerra terrible i en lluita desigual i “de derrota en derrota”, però que calia explicar perquè s’entengués el que passaria després; l’exili; i l’internament en un camp de concentració de Melilla.

Coral explica que una de ,les grans decepcions del seu avi va ser la rebuda que van tenir a França, país que fa bandera de la República, a persones que arribaven a l’exili per defensar els valors republicans i que eren internats a camps on els van tractar “com a delinqüents, com a bèsties”.

L’autor manifesta, però, que per ell potser la part  més dura, va ser la de la “d’una repressió descarnada” amb els vençuts que tornaven per enviar-los a camps, com el de Melilla en què va estar internat el seu avi, “perquè no tornessin”.

L’autor destaca que al llarg dels set anys que s’expliquen al llibre es av forjar el caràcter del seu avi, un jove que, com a tinent de l’exèrcit republicà, havia de prendre decisions que afectaven moltes altres vides, i que anys després destacaria pel seu lideratge i la seva capacitat d’anàlisi.

7 anys en què els seus avis només eren amics i en què el contacte entre la Maria i el Josep va ser per correspondència amb unes cartes que s’espaiaven setmanes i fins i tot mesos. 7 anys en què només es van trobar dos cops, un d’ells el que es reflecteix a la coberta de la novel·la, amb el seu avi pilotant una motocicleta amb la seva àvia al sidecar, un instant “d’esperança, tendresa i il·lusió pel futur enmig del drama” que vivien.

Aquestes cartes, explica Coral, han estat clau per poder reconstruir a la novel·la com es vivia a la rereguarda de la guerra.

L’autor manifesta que la seva àvia “va néixer tres cops perquè va estar a punt de morir tres vegades” i per això explica que la Maria “sempre estava feliç”.

I si la coberta és simbòlica, el títol de la novel·la també. Coral manifesta que !no es pot aprendre a esquivar les bales”, però subratlla que els que van sobreviure “per força ho van fer”, tant les bales físiques de les armes com les metafòriques, les altres dificultats que van superar. L’autor recorda que “la mort era una presència constant en el dia a dia” que els havia de condicionar de forma obligada.

Xavi Coral manifesta que s’havia de conviure amb la mort i “també amb la idea de matar” i explica que tot i que el seu avi mai va dir si havia matat a algú a la guerra, si que deia que “a una guerra es fa el que passa a una guerra”.

Després de la guerra, l’exili i el camp d’internament de Melilla, el seu avi va tornar a Terrassa a patir una dictadura de 40 anys “en que van haver d’estar sempre en silenci”, vivint amb por i convivint amb el trauma que els va provocar aquell terror a tota una generació.

Coral ressalta que “mentre un bàndol va homenatjar els seus” durant aquells 40 anys, l’altre “havia d’estar callat” fins que ara es comença a fer justícia a tota aquella generació enmig de la reacció contrària dels que volen mantenir el desequilibri entre vencedors i vençuts a la guerra.

Xavi Coral assegura que, després d’escriure la novel·la, el primer que té és admiració i respecte per la generació dels seus avis i la responsabilitat de transmetre la seva història perquè “s’ha de poder dir que el meu avi va fer això i n’estem orgullosos”.

L’autor lamenta, però, que potser no s’ha après la lliçó com va constatar quan ha estat treballant com a periodista a la frontera entre Polònia i Ucraïna veient com fugien persones que buscaven refugi a Europa Occidental igual que va fer Josep Trullà al 1939.